La llei que levita

El 18 de març de 2010, el Congrés dels Diputats a Madrid, sota el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero aprovava la Llei 7/2010, Ley General de Comunicación Audivisual.

Aquesta llei regulava l'organització dels mitjans audiovisuals i les seves polítiques de comunicació, establint les normes bàsiques en aquesta materia de comunicació. La nova Llei General afectaria tant a l'àmbit televisiu com radiofònic. El seu àmbit d'aplicació es cenyia a serveis de cobertura estatal,  sense interferir, doncs, en les competències de les Comunitats Autònomes. Poc importava la fòrmula de negoci: la LGCA entrava a regular mitjans oberts, de pre-pagament o de pagament per visió directa.

Les crítiques a la Llei, malgrat tot, són moltes. La primera i més important, la seva tardança. Una llei d'aquesta envergadura es presumia necessària des que els mitjans de comunicació de masses foren trasbalsats per l'impacte d'una televisió que sorprenia amb el seu desenvolupament accelerat. 

Un exemple n'és l'evolució de la regulació quant a propietat de cadenes de televisió per part d'empreses privades: si el 1988 només estava permesa una propietat del 25%, deu anys després ja es permetia quasi la meitat (49%). Però el gran salt es va fer el 2009 amb la legitimació de les fusions i l'eliminació, en conseqüència, del concepte del 5% (propietat completa d'una cadena i possibilitat de posseir el 5% d'una altra). Evolució aquesta resultat de la pressió de les indústries damunt del Govern de Zapatero.

És precisament aquesta pressió de la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA) la que s'ha criticat des d'altres sectors, relacionant-la amb la Llei fins al punt de vincular-hi l'organització. És per exemple el cas de la Red de Medios Comunitarios, que es referien a aquesta norma com Ley UTECA.

Però tot i les crítiques que se li hagin trobat a aquesta normativa, resulta crucial des del punt de vista del Tercer Sector de la comunicació: associacions i mitjans sense ànim de lucre dedicats a garantir la vertadera llibertat d'expressió, tractant els temes que els grans mitjans no tracten. Es tracta d'un sector que neix amb la Transició: és la reacció de la societat civil davant la democràcia i les seves mancançes, establint un moviment que s'alimenta de les idees de McBride. 

Així doncs, aquesta és la primera llei que contempla l'existència dels mitjans del Tercer Sector. Ara bé, no és pionera en aquest aspecte: cinc anys abans la Comunitat Autònoma de Catalunya havia elaborat una Llei General de Comunicació Audivoisual, que feia referència ja al Tercer Sector. 

Una llei, ras i curt, de crucial importància que, malgrat tot, es troba en una estranya situació. I és que com ha destacat en diverses ocasions Núria Almirón, "una llei no serveix per a res si no porta al darrera un reglament que estableixi què hi ha que fer per compir-la". Ni la Ley General de la Comunicación Audiovisual Estatal ni la Llei General de Comunicació Audiovisual de Catalunya tenen reglaments al darrera. 

Són lleis que leviten, hi són però no poden tocar de peus a terra. 

Nuria Ribas Costa