El secretari d'Estat que no pensava a gran escala

"Aquest maleït diari no sap la que li caurà a sobre."

A la pantalla no es veu la seva cara, però han posat el seu nom a la part inferior, en lletres grogues. Richard Nixon està enfadat. Està vertaderament cabrejat.

Al mateix temps, el Washington Post va continuar publicant on s'havia quedat el New York Times, estupefacte davant una carta del ministre de Jusícia que els alertava de la prohibició que els hi queia a sobre: "no seguiu publicant o es prendran les mesures necessàries."

Imbatible, en algun lloc dels Estats Units, Daniel Ellsberg continuava filtrant els informes Top Secret del Pentàgon que s'havia passat nit rere nit fotocopiant davant els nassos de la mateixa policia.

"Van tocar a la porta. Jo veia aquell policia de Los Angeles intentant desxifrar les siluetes en moviment dins de la petita habitació. Vaig tapar un poc la fotocopiadora, vaig remenar els papers i vaig mirar els meus fills mentre m'acostava a obrir la porta.

-L'alarma s'ha tornat a disparar, senyor. Vagi amb compte.

-Ho sento, encara no la control·lo massa. Intentaré que no torni a passar. 

Els uniformats d' L.A. van marxar, retenint en la ment una dolça imatge familiar. I no es van adonar que tenien davant dels seus nassos el més gran crim contra el Govern des de feia molts anys."

Ellsberg continuava, impulsat per la consciència. Explica que un cop li van explicar aquella anècdota en què es planteja un dilema moral: quan has de triar entre traïr a un amic o a la teva nació; has de tenir el suficient valor per a traïr aquesta darrera. 

Però ell hi estava en desacord. Per això va continuar portant els documents secrets als diaris sabent que la persona sota les ordres de la qual havia tengut accès als top secrets del Pentàgon sortiria malparada d'aquella operació. Però va decidir que valia més això que no deixar que continués aquella carnisseria, allà a l'Àsia, a prudent distància dels Estats Units. No ho va fer per amor a la seva nació, sinó perquè creia que com a nació, els EUA tenien dret a oposar-se a la Guerra de Vietnam sostenint a la mà tots els documents que legitimessin aquella rebel·lió.

Uns Estats Units cecs, estupefactes davant titulars esfereïdors del Times. Del Post. I després del Boston Globe, del Chicago Sun Times, del Los Angeles Times. De molts altres. Un rere l'altre, posant en pràctica el que Hedrick Smith, reporter del primer diari que tinguè a les seves mans els documents del Pentàgon i s'atreví a publicar-los, afirmava: "som nosaltres els que tenim un criteri per a valorar el que és bo i el que no per a la seguretet nacional. I el que farem és ser independents del Govern. Som nosaltres els que podem fer-ho, i ho farem."

I ho van fer. Després els obligarien a parar, Nixon enfurismat llançaria contra ells les seves armes per tal d'aturar aquella sagnia de secrets. 

Però llavors el Tribunal Suprem va fallar. El Times, el Post i tota la resta de diaris podien seguir publicant els documents secrets del Pentàgon sobre la Guerra de Vietnam. Els documents que revelaven els horrors comesos en una guerra nord-amerciana des de l'inici.

Una guerra en que no és que els totpoderosos EUA fossin els bons. Sino que ells mateixos eren els enemics. 

Ellsberg relata que havia conegut en una ocasió una noia india que s'assemblava a Gandhi. Concretament ella pertanyia a una cultura en que no existía la paraula enemic. Si tots els Estats Units haguéssin format part d'aquella cultura, s'hauria produït una paradoxa interessant. Si l'enemic no existís, no hi hauria guerra. Si EE. UU. no fos enemic, no hi hauria hagut guerra.

"Vull que comencis a pensar a gran escala, Henry." Richard Nixon li retreia a Henry Kissinger que considerés el llançament d'una bomba atòmica sobre Vietnam una mesura excessiva.

Richard Nixon fou reelegit en 1972 President dels Estats Units per majoria aclaparadora.

Nuria Ribas Costa

La nova gènesi

L'anomenen la crisi del periodisme, però no és correcte dir-li així. Com totes les altres crisis, en tot ensorrament de model establert hi juguen un rol molt important diversos sectors àmpliament diferenciats. 

La crisi econòmica en té part de la culpa. Una culpa que, de fet, no seria al·legable de no ser perquè al darrera hi havia una gran plataforma mediàtica en potència: Internet començava a fer trontollar un sistema que no estava preparat per a tal magnitud d'impacte. Però és que ni amb Internet ni amb l'economia s'hauria esquerdat aquest cànon mediàtic. Feia falta una crisi ètica, apareguda costat per costat amb uns escandalitzants errors de gestió que, tard o d'hora, havien de fer fallida.

Quina dramàtica pèrdua d'integritat periodística. Quina falsedat de món el dels medis de comunicació. Ha sigut un cop de peu interessant al pacte de confiança amb els espectadors i lectors. Ivan Rosquelles, periodista autònom que havia treballat a Catalunya Ràdio, denuncia que la clau del periodisme, la voluntat d'incomodar el poder, està desapareixent.

Josep Carles Rius, director de la secció Catalunya Plural de eldiario.es, fa una crida a l'optimisme. La crisi econòmica, del periodisme, de l'ètica... l'ensorrament en que generacions com la nostra s'està formant, aprèn ara a renéixer de les seves pròpies cendres. I els projectes que apareixen són una reacció contra aquests errors, aquesta crisi. 

"Els periodistes de la premsa escrita ens estem reinventant. I per primera vegada, els periodistes podem dirigir i ser amos dels nostres propis mitjans." Pere Rusiñol, redactor de la revista Alternativas Económicas i responsable de la secció Reality News de la revista Mongòlia fa també una crida a aquesta reinvenció que posava Rius a sobre la taula. 

Però existeix un requisit bàsic, en que coincideixen aquests dos periodistes i que Brais Benítez, reporter de la revista Marea editada per la cooperativa MásPúblico, il·lustra molt bé quan defineix el model de treball d'aquesta publicació alternativa. 

"Nosaltres teniem molt clar que no voliem dependre de la publicitat per a sobreviure", punt en que assenteixen els dos altres periodistes. "El que feiem era tenir un codi deontològic i decidiem entre tots quins anunciants contractavem i quins no en funció de si contradeien aquest codi o no."

Un cop més, la publicitat com a reflex de l'herència d'aquest capitalisme de "taurons i casino" que desprecia Pere Rusiñol. I doncs la lluita contra la publicitat com a plataforma de finançament exclusiva i imprescindible. Una dependència tòxica que ha portat -i ara es veuen- a conseqüències nefastes en el panorama mediàtic dominant fins ara.

Així doncs, independència com a idea bàsica, la pèrdua de la qual es troba rere dos dels pilars bàsics d'aquella gran crisi: el model de gestió i la pèrdua de la ètica.

Però "el tancament de Público no va representar el tancament del periodisme." 

És la gènesi d'un nou panorama de mitjans. Un nou panorama curtit a base d'un enderrocament i nascut de les cendres. Un conjunt digne d'observar-ne la trajectòria.

Aquest post ha estat escrit inspirat per la xerrada organitzada pel grup de formació crítica en comunicació Ruta451, avui dia 5 de juny a la Facultat de Comunicació de la UPF, titulada "Els fills bords de Público" i en que han participat Josep Carles Rius (eldiario.es), Pere Rusiñol (Mongòlia) i Brais Benítez (lamarea).

Nuria Ribas Costa

La droga bilateral

Christian Fuchs, de la Universitat de Westminster, és conegut pels estudis sobre les xarxes socials i l'impacte de la social media en l'estructura de la població. Deia Fuchs que se'ns està venent una ideologia mitificadora sobre aquesta nova massa de mitjans de comunicació, que permeten que tothom tingui la possibilitat d'ésser emissors. 

Aquesta conclusió sembla formulada, però, en la sombra de l'escola de Frankfurt. Una mitificació sens dubte deutora de la idea frankfurtiana de la perversió que constituïen els mitjans de comunicació de masses per a Max Horkheimer i Theodor W. Adorno, entre tots els altres seguidors de la corrent: els mitjans de comunicació de masses com a forma de crear necessitats inexistents.

Però avui dia la realitat de la comunicació massiva és excessivament gran com per a que les necessitats de la persona vinguin ja determinades en funció del bombardeig d'informació conscient. Ara, la qüestió és una altra volta de rosca: no serà que, de la mateixa manera que l'Escola de Frankfurt concebia els mitjans de comunicació de masses com a creadors de necessitats inexistents, ara siguin les propes xarxes socials les que s'hagin convertit en una necessitat?

Diuen que en els dies que corren, o estàs a dins del món virtual o n'estàs fora. I estar-ne fora pot ser molt perillós. Inmediatesa, eliminació de fronteres, font d'informació, globalitat... característiques d'un nivell de connotacions positives esgarrifós. Però resulta que l'entrada no és gratuita. 

Podriem dir-ne el problema del perfil a la Xarxa. O la por a la pèrdua de la identitat. O fins i tot el contrari: al coneixement de la identitat. La inmediatesa i la connexió que ofereixen les social media impliquen la creació d'un perfil amb el que s'identifiqui cadascun dels jugadors. Ets tu a la Xarxa. O sino, no hi entres.

Clar que a Internet no hi apareix tot. La reacció més inmediata davant de les xarxes socials és l'anàlisi de les possibilitats que ofereix, o dels perills que s'amaguen. Però costa caure en la idea de que els logos són logos per alguna raó. Google no ha colonitzat el món virtual perquè tingui un nom més atractiu. Facebook no és el que és perquè sí. 

I què hi ha rere tot això? Publicitat. Una publicitat que es converteix en la plataforma de finançament imprescindible per a les xarxes socials. Una publicitat com a marc de la vida privada de les persones. Dels perfils, dels gustos, de les relacions de les persones reflectides en una Xarxa que no et deixa formar-ne part si no li ofereixes, a canvi, coses que li interessin.

Però la por al reconeixement provoca en ocasions un anonimat que té serioses conseqüències. La creació de contingut, com a droga bilateral que permet la relació de sinopsi entre les grans corporacions de la social media, que respiren gràcies a la publicitat però menjen d'aquests continguts; i els creadors d'aquests mateixos continguts, obligats a ser-ho per a accedir al potencial que representa una plataforma com la de les xarxes socials.

Un potencial, ara bé, obsolet. I és que de les xarxes socials l'ús n'és ara exasperantment dolent, creant un clima d'impotència davant de les ments més agudes que voldrien aprofitar-ne tots els avantatges.

Nuria Ribas Costa

In God we trust

El naixement del sistema de mitjans nord-americà, que camina costat per costat amb el procès d'independència del segle XVII, nasqué de l'aglutinació d'una sèrie de factors diversos que conflueixen avui en un mateix país, creant un panorama bi-facètic desconegut per la major part de la població.

Un dels trets influencials més importants fou l'herència britànica. Anys de colonització havien de tenir, d'una manera o altra, les seves conseqüències. I així, el negoci comercial, amb l'afany pel materialisme i pels diners al front, s'assentaren als EUA. Ara bé, també hi hagué un tret britànic que va arrelar fortíssim i que tinguè una trascendència que dura encara avui. Es tracta del puritanisme religiós.

Una influència de la religió cristiana, les creences portades a l'extrem que es manifesten avui dia implacablement i que, paradoxalment, és en ocasions complicat de reconéixer. 

No cal tenir aguda vista per adonar-se que al dors dels bitllets d'un dòlar hi ha una frase en majúscules que constitueix el més gran exemple d'aquest sentiment religiós tan arrelat: In God we trust. Una confiança obertament manifesta que no dubten en tenir a mà els grans dirigents o les personalitats importants quan compareixen en públic. Sempre Déu a la boca, com si es tractés d'una frase motivant pronunciada a un enfurismat i eufòric equip de rugby abans de començar un partit decisiu.

Les creences són respectables i de fet es dret i deure de les persones lluitar per la llibertat d'aquestes. Però tota creença és criticable si en nom d'ella mateixa es censuren altres àmbits que haurien de gaudir de la mateixa llibertat que a ella li permet, precisament, censurar.

I és aquí on es torna complicada la fortíssima herència puritana als EUA. El puritanisme en la informació és perillós, com ho és qualsevol altre creença o ideologia que pugui interferir en la legítima missió de recerca de la objectivitat i la veritat, la missió del periodisme. Així doncs, en nom d'una lluita autoanomenada contra la Indecència, es dibuixa a nord-Amèrica un panorama mediàtic que censura, paradoxalment, de manera oberta.

La materialització d'aquesta censura en són els dos models audiovisuals presents: la televisió en obert i la televisió en tancat. Una distinció que dista moltíssim d'ésser assimilable al model públic-privat que coneix el món Occidental. Al país del somni americà la televisió en obert representa una xarxa basada en cadenes locals agrupades sota el paraigües d'una gran marca (p.e. FOX), que actuen en les anomenades networks (xarxes). És en aquest model en que la censura està a l'ordre del dia: control massiu, temes silenciats, retocs en nom de la Decència... Un puritanisme que sembla allunyar-se del seu origen religiós per a convertir-se en paraigües que ampara tot aquest tipus d'actuacions, aglutinades sota l'abstracció conscientment provocada del terme decència.

En un model que contempla les iniciatives audiovisuals amb vocació comercial com a independents, i qualifica de propagandisme totes aquelles que busquen la crítica sota la defensa d'una visió ideològica, la televisió en tancat es converteix en el concepte que descriu aquestes segones vocacions: la crítica i la recerca d'incomodar el poder. Un periodisme allunyat de la Defensa de la Decència que emet els esdeveniments importants amb 5 minuts de retard per tal d'aconseguir-ne el control segur abans de l'emissió.

Potser s'ha pervertit l' "In God we trust", que al llarg de la Història ha simbolitzat la gran solemnitat i congruència del poble dels EUA, o potser no. Sigui com sigui, Nord-Amèrica representa ara una realitat mediàtica que és, a ulls d'Occident -un Occident molt imperfecte, no ho oblidem- una paradoxa incomprensible.

Paraules sobre EE.UU. escrites a classe: concentració, idealització, armes.

Nuria Ribas Costa