El secretari d'Estat que no pensava a gran escala

"Aquest maleït diari no sap la que li caurà a sobre."

A la pantalla no es veu la seva cara, però han posat el seu nom a la part inferior, en lletres grogues. Richard Nixon està enfadat. Està vertaderament cabrejat.

Al mateix temps, el Washington Post va continuar publicant on s'havia quedat el New York Times, estupefacte davant una carta del ministre de Jusícia que els alertava de la prohibició que els hi queia a sobre: "no seguiu publicant o es prendran les mesures necessàries."

Imbatible, en algun lloc dels Estats Units, Daniel Ellsberg continuava filtrant els informes Top Secret del Pentàgon que s'havia passat nit rere nit fotocopiant davant els nassos de la mateixa policia.

"Van tocar a la porta. Jo veia aquell policia de Los Angeles intentant desxifrar les siluetes en moviment dins de la petita habitació. Vaig tapar un poc la fotocopiadora, vaig remenar els papers i vaig mirar els meus fills mentre m'acostava a obrir la porta.

-L'alarma s'ha tornat a disparar, senyor. Vagi amb compte.

-Ho sento, encara no la control·lo massa. Intentaré que no torni a passar. 

Els uniformats d' L.A. van marxar, retenint en la ment una dolça imatge familiar. I no es van adonar que tenien davant dels seus nassos el més gran crim contra el Govern des de feia molts anys."

Ellsberg continuava, impulsat per la consciència. Explica que un cop li van explicar aquella anècdota en què es planteja un dilema moral: quan has de triar entre traïr a un amic o a la teva nació; has de tenir el suficient valor per a traïr aquesta darrera. 

Però ell hi estava en desacord. Per això va continuar portant els documents secrets als diaris sabent que la persona sota les ordres de la qual havia tengut accès als top secrets del Pentàgon sortiria malparada d'aquella operació. Però va decidir que valia més això que no deixar que continués aquella carnisseria, allà a l'Àsia, a prudent distància dels Estats Units. No ho va fer per amor a la seva nació, sinó perquè creia que com a nació, els EUA tenien dret a oposar-se a la Guerra de Vietnam sostenint a la mà tots els documents que legitimessin aquella rebel·lió.

Uns Estats Units cecs, estupefactes davant titulars esfereïdors del Times. Del Post. I després del Boston Globe, del Chicago Sun Times, del Los Angeles Times. De molts altres. Un rere l'altre, posant en pràctica el que Hedrick Smith, reporter del primer diari que tinguè a les seves mans els documents del Pentàgon i s'atreví a publicar-los, afirmava: "som nosaltres els que tenim un criteri per a valorar el que és bo i el que no per a la seguretet nacional. I el que farem és ser independents del Govern. Som nosaltres els que podem fer-ho, i ho farem."

I ho van fer. Després els obligarien a parar, Nixon enfurismat llançaria contra ells les seves armes per tal d'aturar aquella sagnia de secrets. 

Però llavors el Tribunal Suprem va fallar. El Times, el Post i tota la resta de diaris podien seguir publicant els documents secrets del Pentàgon sobre la Guerra de Vietnam. Els documents que revelaven els horrors comesos en una guerra nord-amerciana des de l'inici.

Una guerra en que no és que els totpoderosos EUA fossin els bons. Sino que ells mateixos eren els enemics. 

Ellsberg relata que havia conegut en una ocasió una noia india que s'assemblava a Gandhi. Concretament ella pertanyia a una cultura en que no existía la paraula enemic. Si tots els Estats Units haguéssin format part d'aquella cultura, s'hauria produït una paradoxa interessant. Si l'enemic no existís, no hi hauria guerra. Si EE. UU. no fos enemic, no hi hauria hagut guerra.

"Vull que comencis a pensar a gran escala, Henry." Richard Nixon li retreia a Henry Kissinger que considerés el llançament d'una bomba atòmica sobre Vietnam una mesura excessiva.

Richard Nixon fou reelegit en 1972 President dels Estats Units per majoria aclaparadora.

Nuria Ribas Costa