La llei que levita

El 18 de març de 2010, el Congrés dels Diputats a Madrid, sota el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero aprovava la Llei 7/2010, Ley General de Comunicación Audivisual.

Aquesta llei regulava l'organització dels mitjans audiovisuals i les seves polítiques de comunicació, establint les normes bàsiques en aquesta materia de comunicació. La nova Llei General afectaria tant a l'àmbit televisiu com radiofònic. El seu àmbit d'aplicació es cenyia a serveis de cobertura estatal,  sense interferir, doncs, en les competències de les Comunitats Autònomes. Poc importava la fòrmula de negoci: la LGCA entrava a regular mitjans oberts, de pre-pagament o de pagament per visió directa.

Les crítiques a la Llei, malgrat tot, són moltes. La primera i més important, la seva tardança. Una llei d'aquesta envergadura es presumia necessària des que els mitjans de comunicació de masses foren trasbalsats per l'impacte d'una televisió que sorprenia amb el seu desenvolupament accelerat. 

Un exemple n'és l'evolució de la regulació quant a propietat de cadenes de televisió per part d'empreses privades: si el 1988 només estava permesa una propietat del 25%, deu anys després ja es permetia quasi la meitat (49%). Però el gran salt es va fer el 2009 amb la legitimació de les fusions i l'eliminació, en conseqüència, del concepte del 5% (propietat completa d'una cadena i possibilitat de posseir el 5% d'una altra). Evolució aquesta resultat de la pressió de les indústries damunt del Govern de Zapatero.

És precisament aquesta pressió de la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA) la que s'ha criticat des d'altres sectors, relacionant-la amb la Llei fins al punt de vincular-hi l'organització. És per exemple el cas de la Red de Medios Comunitarios, que es referien a aquesta norma com Ley UTECA.

Però tot i les crítiques que se li hagin trobat a aquesta normativa, resulta crucial des del punt de vista del Tercer Sector de la comunicació: associacions i mitjans sense ànim de lucre dedicats a garantir la vertadera llibertat d'expressió, tractant els temes que els grans mitjans no tracten. Es tracta d'un sector que neix amb la Transició: és la reacció de la societat civil davant la democràcia i les seves mancançes, establint un moviment que s'alimenta de les idees de McBride. 

Així doncs, aquesta és la primera llei que contempla l'existència dels mitjans del Tercer Sector. Ara bé, no és pionera en aquest aspecte: cinc anys abans la Comunitat Autònoma de Catalunya havia elaborat una Llei General de Comunicació Audivoisual, que feia referència ja al Tercer Sector. 

Una llei, ras i curt, de crucial importància que, malgrat tot, es troba en una estranya situació. I és que com ha destacat en diverses ocasions Núria Almirón, "una llei no serveix per a res si no porta al darrera un reglament que estableixi què hi ha que fer per compir-la". Ni la Ley General de la Comunicación Audiovisual Estatal ni la Llei General de Comunicació Audiovisual de Catalunya tenen reglaments al darrera. 

Són lleis que leviten, hi són però no poden tocar de peus a terra. 

Nuria Ribas Costa

Els quatre grans monstres

La distribució global de ciutadans en l'actualitat presenta uns valors molt gràfics. Els Estats Units tenen un 4,5% del gruix de la població, Europa un 7,2% i el restant 88% de persones es troba repartit en la resta de territori terrestre.

Davant d'aquestes xifres, resulta paradògic el mapa  d'empreses de comunicació al món, tant quant a beneficis i distribució d'aquests com a zones d'influència. Estats Units, amb només un 4,5% de la població mundial, és el major exportador de cultura a nivell mundial i té la indústria comunicativa més gran. Europa, d'altra banda, tampoc no es queda curta: amb un 70% dels beneficis obtinguts en empreses de comunicació repartits entre 10 grans empreses. La coalició que formen França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit presenta el conjunt d'indústries de broadcasting més gran, juntament amb el major volum de públic consumidor d'aquestes companyies.

Aquest fenòmen té un nom: concentració de mercat. Dins d'aquesta lliure circulació de productes actual, la indústria de la comunicació juga un paper crucial quant al permanent debat sobre la legitimitat, i sobretot, seguretat, de la seva presència dins d'un mercat concentrat.

Cal valorar, abans d'endinsar-se en els controvertits punts de vista sobre el paper de la comunicació en aquest mercat liderat per les lleis de la selva, que la publicitat ha jugat una part crucial quant a aquesta concentració mercantil. La rentabilitat de la indústria comunicativa ha passat a dependre directament de la publicitat, i aquesta dependència assoleix límits perillosos quan el contingut de la informació es veu envaït per matèries que busquen la influència en la població per a conduïr-la cap a una direcció determinada.

Però posant atenció estricta en l'anàlisi dels pros i contres d'aquesta concentració, les dues figures oposades que més bé il·lustren l'eterna confrontació entre rebuig i defensa d'aquesta dinàmica econòmica són, segurament, Mcchesney i Compaine, respectivament.

Per al primer, la concentració significa el naixement d'un oligopoli contrari a la lliure circulació d'informació. La comunicació subjecta a la publicitat i condicionada per una falta de recursos que es tradueix en un trencament amb els grans principis periodístics i el pluralisme.

Per a Compaine, la visió és totalment oposada. Les empreses en un model de concentració busquen una grandesa que les fa independents: l'envergadura que assoleixen els grans monstres mediàtics es converteix en una arma per fer front a la dependència. Així, la globalització es converteix en una reacció contrària a la homogeneització perquè la proliferació de mitjans ve determinada per la audiència, i el poder s'utilitza per a plantar cara a la influència d'indústries alienes a la comunicació.

Ara bé, la problemàtica resideix en el punt que en l'actualitat, aquesta concentració està molt lluny de ser una materialització del model de benefici que presenta Compaine, ja que avui dia és excessiva i controlada per la indústria financera.

Així, la problemàtica no es si la concentració es bona o dolenta, sino que aquesta concentració coneguda enmascara una dependència de la indústria comunicativa dels bancs, Estats i grans empreses. La qüestió es, doncs, què en fan i que n'han de fer les indústries de la comunicació de l'enorme poder que tenen.

Nuria Ribas Costa

Parlar alt i clar

Es sol presentar a George Orwell com a novelista més que no periodista. En la seva obra 1984, crea un llenguatge, el newspeak, idioma oficial de la societat distòpica totalitarista que l'autor dibuixa. En aquesta societat, el newspeak representa l'adulteració del llenguatge com a mitjà del poder per a distorsionar la veritat i crear una nova realitat artificial. 

Es sol presentar a George Orwell com a novelista, perquè de la seva prolífica obra destaquen dues novel·les de gran qualitat literària: la ja anomenada 1984 i Rebel·lió dels Animals. Però el seu estil denota una enorme influència periodística, una defensa encarnissada d'uns ideals que es repeteixen com a temes al llarg de tota la seva producció escrita i que el converteixen en un dels més fins periodistes, el més destacat assagista des de Hazlitt. 

I és des de la seva posició de veu influent que li atorgà el periodisme, des d'on Orwell posava en pràctica el que ell deia que necessitava fer la totalitat de la societat: "parlar alt i clar". Així, aquest anglès nascut a la India cridava a la humanitat cap a la lluita contra les regles socials establertes pel poder polític, utilitzant per a aquesta causa el que ell considerava l'arma més potent, tant seva com de l'enemic: el llenguatge.

D'aquesta preocupació pel llenguatge n'és un reflex el newspeak, només un dels molts exemples i metàfores que Orwell va utilitzar al llarg de tota la seva vida per a denunciar la manipulació de les idees, el suborn, el control i la modificació de la veritat basada en una defensa d'interessos polítics, propi de societats totalitaristes (com la Rússia de Stalin).

A través de la seva literatura distòpica i una manifestació implícita del seu socialisme democràtic, aquest narrador i periodista va anar teixint una actitud exemplar de defensa de la vertadera llibertat d'expressió. 

"Si la llibertat significa alguna cosa, és el dret a dir-li a la gent el que no vol sentir." Aquesta llibertat era l'objectiu d'Orwell, i la denúncia d'aquest autor consistia en la denúncia de la hipocresia d'una Anglaterra que cridava que "SÍ" a la llibertat d'expressió però després censurava qualsevol crítica al règim estalinista. 

La posició d'Orwell era el "no" rotund als lligams d'Anglaterra respecte del que podia i no podia dir de Rússia. Però les actuacions no van desvinculades del context en cap moment. La dificultat, en conseqüència, es planteja en el moment en que les circumstàncies que envolten l'activitat periodística són extremadament delicades: la Gran Bretanya d'Orwell és la Gran Bretanya conscient de l'absoluta necessitat de Rússia per a guanyar la Segona Guerra Mundial. La pregunta que es plantejava, llavors, era si el fi (guanyar la guerra i erradicar completament el nazisme, objectiu pel qual es necessitava a Rússia) justificava els medis (renunciar a la llibertat d'expressió sobre el règim stalinista per evitar que aquest es desvinculés dels aliats). 

Orwell mateix respon la pregunta. La censura en temps de guerra, i la censura en temps tan delicats com els de la Segona Guerra Mundial, és recomanable. El periodista i narrador ho afirma: l'actuació del Govern britànnic fou, probablement, acertada. Ara bé, la diferència resideix en el punt de naixement de la censura: en el moment en el que les veus influents deixen de dir el que pensen perque han patit un procés d'auto-transformació i la censura ja no és externa sino interna, el problema és diferent. 

"En l'actualitat, en el nostre país, [...] els liberals tenen por de la llibertat i els intelectuals no vacil·len en pervertir la inteligència." És per cridar l'atenció sobre aquest fet que George Orwell va escriure el pròleg no publicat de la seva Rebel·lió dels Animals. I és per això que George Orwell parlava alt i clar dient que hi havia que parlar alt i clar.

Nuria Ribas Costa

Powerpoint en pantalla petita

El primer dia de classe de l'assignatura Estructura de la Comunicació Social una frase se'm va quedar gravada "probablement del que jo expliqui aquí damunt serà del que menys coses recordareu". 

Avui el professor no ha estat la Núria Almirón, ni la classe han sigut 80 alumnes, com habitualment. Avui les idees de Daniel C. Hallin i Paolo Mancini han estat exposades de nou, però per part d'un periodista en potència per a altres periodistes en potència.

El primer dia de classe d'Estructura de la Comunicació Social ens van dir que s'aprenia molt dels companys. I és clar, aquesta frase, als 18 anys d'edat, ja l'has sentida moltes vegades. Però la manera de plantejar l'aprenentatge pot ser molt diversa. 

Hallin i Mancini van elaborar un complicadíssim estudi comparatiu sobre els agents polítics i el condicionament que duen a terme en el sistema de mitjans de comunicació. Una obra que analitzava els gegants de la informació englobats en categories, desglossats per característiques i criticats per debilitats. 

Però que projectin un powerpoint en una classe magistral escupint els tiups d'elements condicionants és una manera de donar la classe. I molt necessària, de fet. Però el comentari d'aquests elements condicionants és una altra cosa molt necessària també. I la sessió d'avui ha estat un híbrid entre el powerpoint i la discussió. Una presentació, sí. Però projectada en una pantalla petita al mig d'un cercle de quatre alumnes que no prenien apunts sinó que escoltaven amb una altra cara i es plantejaven dubtes entre sí. 

Interrupcions al professor, dubtes estúpids que es resolien com si fossin bromes. I, mentrestant, els tres models de sistemes de mitjans vigents al món es teixien molt gràficament a les ments dels alumnes: polaritzat pluralista o mediterrani, democràtic corporatiu, liberal. 

Des del nostre encara petit coneixement periodístic ens hem plantejat qüestions, que hem pogut tractar de manera amena: el professor no ho sabia tot, i els alumnes potser tenien aportacions interessants. Una dinàmica que es pot posar en pràctica en una classe de 80, però que té un resultat molt diferent en un grup de quatre. 

Des d'un punt de vista personal, em sento obligada dir que valoro molt positivament aquesta dinàmica d'aprenentatge, tenint en compte que és molt necessari mantenir la de les classes magistrals clàssiques.

La clau és despertar l'inquietud entre els que hem d'aprendre. I de vegades un grup petit de companys que no tenen pressió per omplir massivament fulls i fulls d'apunts és el clima perfecte per a que neixi aquest sentit crític.

Perquè de vegades, per molt que ens ho hagin dit, ens oblidem de que es pot aprendre molt dels companys.

Nuria Ribas Costa

El "one way flow"

El 1945 s'escrivia a l'article segon de la Constitució de la UNESCO, referint a les funcions d'aquest organisme, que una d'aquestes era la col·laboració per a promoure el free flow d'idees de paraula i imatge, és a dir, la lliure circulació de notícies en un món en que la comunicació de masses començava a ser una realitat.

La Segona Guerra Mundial va significar un trencament absolut en la dinàmica de la informació vigent fins al moment, i tal sotragada de violència promoguè, des de les més altes esferes, la iniciativa de creació d'un organisme per combatre la possibilitat d'una nova guerra. La Organització de les Nacions Unides naixia, doncs, el 1945, i es creava el mateix any un organisme especialitzat de la mateixa, al que ja hem fet referència: la UNESCO, la United Nations Education, Scientific and Cultural Organisation.

"Com que les guerres comencen en les ments dels homes, és en les ments dels homes on la defensa de la pau ha de ser construida." resava la Constitució d'aquest organisme. Però molt abans d'aquesta conseqüència directa de la Guerra, el món tenia una configuració tant diferent  que sembla impossible que, després de la constatació de la defensa del free flow, la organització global fos deutora d'aquell món basat en la colonització i en la supremacia dels grans imperis.

"Política, telègraf, ferrocarril i premses de vapor" són els quatre elements cabdals de l'explosió tecnològica del segle XIX que destaca Jaume Guillaumet, i un d'ells arribaria a ser crucial quant a la revolució de la velocitat de transmissió de notícies.

El telègraf elèctric amb codi Morse es va estrenar als Estats Units el 1837, i les primeres línies de cables telegràfics que solcaren els principals països d'Europa ho farien seguint les vies del ferrocarril. 

El telègraf es convertiria aviat en un mitjà indispensable i els Governs no trigarien en adonar-se del seu potencial. En aquell moment en que les agències de notícies, deutores de la voluntat de transmissió internacional d'informacions de les antigues gasetes, començaven "a treure el nas", el seu creixement ascendent provocà la reacció del poder més esperada: Havas, fundada a París el 1835, seria la primera agència a qui el Govern autoritzés en exclusiva l'ús del telègraf. 

Aquesta pràctica s'estenguè, i l'agència Wolff a l'antiga Prússia i Press Association i Reuters a Anglaterra seguiren les mateixes passes que la pionera francesa. L'Estat havia convertit les agències de notícies, transmissors d'informació ja indispensables, en monstres econòmics. 

"Pero aquesta cessió no era gratuita, no era a canvi de res. Aquest monopoli del telègraf tenia un preu." Núria Almirón, professora d'Estructura de la Comunicació Social a la Universitat Pompeu Fabra, ho constata fermement, assegurant que el mapa que es dibuixaria a l'Europa  colonial d'aquell moment acabaria sent el predecessor (en essència) de la situació posterior a la Segona Guerra Mundial, amb un canvi de rols com a fonamental i més important diferència.

Així, el Govern cedia el monopoli del telègraf a les agències d'informació, que es convertien llavors en empreses amb guanys econòmics molt importants, a canvi del manteniment de l'statu quo a l'Estat. Els Governs tindrien garantits, llavors, els seus interessos.

França, Anglaterra i Prússia, amb els imperis colonials respectius, creant un imaginari del món dominat per ells i les seves zones d'influència, un dibuix basat en el colonialisme que permetria situacions com l'aparent inexplicable llarguíssima duració del domini britànic a la India. "Molts autors estàn d'acord en el fet que el monopoli i control de la informació permetè que el conolialisme durés tant de temps precisament pel fet que els territoris colonitzats consumien únicament informació de l'Imperi dominant." afirma Núria Almirón. 

Amb la Segona Guerra Mundial, i la posterior creació de la ONU i la UNESCO, tot va canviar. Però l'ideal doctrina del free flow es convertí en una utopia quan el domini comunicatiu del món es va descobrir presidit pels Estats Units. Un món en el qual els papers havien canviat, però l'esquema continuava sent el mateix. 

No era el fluxe lliure que s'havia fet creure. Era el one way flow: d'Estats Units cap al món, dels rics cap als pobres. 

Nuria Ribas Costa

El silenci com a censura

El 1787 el diputat Edmund Burke, polític i filòsof irlandès, conservador i contrari a la Revolució Francesa, adreçà als periodistes de la cambra al Parlament de Londres unes paraules que serien crucials: "vosaltres sou el quart poder".

Jaume Guillaumet escriu en la seva obra Història del Periodisme que en aquell moment, allò que més endavant seria considerat un elogi es convertí en un retret. La censura i el control del govern cap als mitjans, amb la Licensing Act contra la que es pronunciava l'Aeropagística de John Milton, s'havien convertit en context normalitzat de producció periodística, i havien convertit l'ofici de la comunicació en una indústria emergent però limitada.

Al segle XIX, amb la Revolució Industrial, es produí el naixement del periodisme de masses. Aquesta nova indústria de la comunicació té, a més a més, una evolució paralel·la a la del capitalisme com a règim basat en el predomini del capital com a font de riquesa. 

Però és en el segle XX en el moment en que neix aquesta concepció de l'acumulació de diners com a enriquiment; i és que la història del capitalisme, com la dels mitjans de comunicació, va de la mà dels canvis socials. Així, el periodisme de masses nascut al segle XIX com a conseqüència de les Revolucions Industrials es desenvoluparà bressolat per la macro-producció  que catapultarà la societat al "sistema de mercats" en que es converteix un segle després.

En el context d'un capitalisme financer feroç, on els mercats mosseguen tot moviment de riquesa de la que puguin extreure'n benefici, la indústria de la comunicació es converteix en una presa anhelada. Ignacio Ramonet escrivia, en la seva obra La explosión del periodismo, que "des de la segona meitat del segle XIX, la premsa i els mitjans de comunicació han constituït, a les democràcies, el recurs dels ciutadans davant dels abusos dels tres poders tradicionals. [...] La premsa era llavors la veu dels sense veu."

Periodista espanyol de gran prestigi, Ramonet és deutor de la corrent ideològica establerta per l'Escola de Frankfurt, la doctrina de la qual va néixer en reacció contra la perversió del periodisme i dels mitjans durant la Segona Guerra Mundial. Amb la creació del concepte de la indústria cultural, els membres d'aquesta escola criticaven la creació de necessitats inexistents a través dels mitjans, així com també la manipulació ideològica dels receptors amb aquests. A dia d'avui, Ramonet fa exactament el mateix amb la mutació de la indústria comunicativa actual. 

Així, el quart poder, la veu dels sense veu, pateix una assimilació amb els altres tres poders, apropant-s'hi tant que deixa de convertir-se en aquesta eina de defensa de les injustícies. És una de les idees que es presenten al documental de Latituds TV3 del 27 de novembre de 2012 La funció social dels mitjans de comunicació. Lluny de la Licensing Act del segle XVII, "el silenci mediàtic és la censura actual".

Nuria Ribas Costa

El debat de la Veritat

El pensament occidental té un deute amb la cultura grecorromana clàssica. I la comunicació com a indústria també. 

El naixement del fet comunicatiu va lligat al naixement dels humans mateixos: la transmissió d'informació, independentment del tipus i del canal, representa una imperiosa necessitat des del mateix inici de la civilització. I en el moment en que les persones, dotades d'una responsabilitat i d'una capacitat cognitiva suficient, s'adonen del potencial d'aquesta transmissió, apareix l'anhel de control. 

Així, les brides del paper es remonten fins a molt abans de l'existència d'aquest suport, i la manipulació del llenguatge per assolir la proclamació d'una concreta informació és converteix, ja en la Grècia Clàssica, en una controvèrsia del pensament. 

"Només sé que no sé res." Des de la ignorància, es defensa l'existència d'una Veritat absoluta, i la comunicació es converteix en una eina per a transmetre aquesta Veritat. La maièutica de Sòcrates es presentarà, doncs, com a mètode per a demostrar el desconeixement de la persona, incitant des del ridícul a l'asssoliment (o a l'intent d'assoliment) d'una Veritat que només pot ser aconseguida a través del coneixement propi ("coneix-te a tu mateix"). 

El debat es deslliga quan la Veritat, doncs, es nega. I aquesta és precisament la visió dels Sofistes, entre els que podria citar-se a Gorgias o a Protàgoras. El corrent de pensament que aquest grup propugna consisteix, doncs, en la comercialització de la oratòria des de la relativització de la Veritat. Una educació en la defensa oral convertida en explotació econòmica de la filosofia. 

L'evolució d'aquesta eterna controvèrsia arriba fins l'actualitat, en la que es tendeix a associar, des de certs sectors, a la indústria publicitària amb la visió sofística i la de les notícies amb la visió socràtica. Ara bé, des d'un punt de vista personal, considero falta de fonament aquesta assimilació, donat que l'ampli ventall de la indústria de la notícia permet la presència de mitjans que s'apropen a la visió sofista: defensen uns trets concrets d'una veritat de la que parteix la notícia, però l'envolten amb una visió completament relativa al sector ideològic al que pertany l'anomenat mitjà. 

El debat continua, doncs, obert, amb la complicació d'una ingent pluralitat de mitjans que semblen no poder incluir-se en un corrent concret de pensament. Dins d'aquesta pluralitat, a més a més, sembla cada cop més difícil el manteniment d'uns ideals, d'uns valors. Valors mínims universals que derivaríen de la concepció de l'afirmació de l'existència d'una Veritat que propugnava Sòcrates. Així, els mitjans i els propis periodistes que s'incoluen dins d'aquest corrent de pensament defensen uns valors propis. Des d'un punt de vista personal, els valors universals que considero Veritats inviolables són la Lleialtat (a un mateix i als altres) i la Llibertat, entesa com a capacitat de prendre decisions des de la Responsabilitat i ser capaç de sotmetre's a les conseqüències d'aquestes.

Nuria Ribas Costa