miércoles, 17 de abril de 2013

Powerpoint en pantalla petita

El primer dia de classe de l'assignatura Estructura de la Comunicació Social una frase se'm va quedar gravada "probablement del que jo expliqui aquí damunt serà del que menys coses recordareu". 

Avui el professor no ha estat la Núria Almirón, ni la classe han sigut 80 alumnes, com habitualment. Avui les idees de Daniel C. Hallin i Paolo Mancini han estat exposades de nou, però per part d'un periodista en potència per a altres periodistes en potència.

El primer dia de classe d'Estructura de la Comunicació Social ens van dir que s'aprenia molt dels companys. I és clar, aquesta frase, als 18 anys d'edat, ja l'has sentida moltes vegades. Però la manera de plantejar l'aprenentatge pot ser molt diversa. 

Hallin i Mancini van elaborar un complicadíssim estudi comparatiu sobre els agents polítics i el condicionament que duen a terme en el sistema de mitjans de comunicació. Una obra que analitzava els gegants de la informació englobats en categories, desglossats per característiques i criticats per debilitats. 

Però que projectin un powerpoint en una classe magistral escupint els tiups d'elements condicionants és una manera de donar la classe. I molt necessària, de fet. Però el comentari d'aquests elements condicionants és una altra cosa molt necessària també. I la sessió d'avui ha estat un híbrid entre el powerpoint i la discussió. Una presentació, sí. Però projectada en una pantalla petita al mig d'un cercle de quatre alumnes que no prenien apunts sinó que escoltaven amb una altra cara i es plantejaven dubtes entre sí. 

Interrupcions al professor, dubtes estúpids que es resolien com si fossin bromes. I, mentrestant, els tres models de sistemes de mitjans vigents al món es teixien molt gràficament a les ments dels alumnes: polaritzat pluralista o mediterrani, democràtic corporatiu, liberal. 

Des del nostre encara petit coneixement periodístic ens hem plantejat qüestions, que hem pogut tractar de manera amena: el professor no ho sabia tot, i els alumnes potser tenien aportacions interessants. Una dinàmica que es pot posar en pràctica en una classe de 80, però que té un resultat molt diferent en un grup de quatre. 

Des d'un punt de vista personal, em sento obligada dir que valoro molt positivament aquesta dinàmica d'aprenentatge, tenint en compte que és molt necessari mantenir la de les classes magistrals clàssiques.

La clau és despertar l'inquietud entre els que hem d'aprendre. I de vegades un grup petit de companys que no tenen pressió per omplir massivament fulls i fulls d'apunts és el clima perfecte per a que neixi aquest sentit crític.

Perquè de vegades, per molt que ens ho hagin dit, ens oblidem de que es pot aprendre molt dels companys.


Nuria Ribas Costa

No hay comentarios:

Publicar un comentario