El "one way flow"

El 1945 s'escrivia a l'article segon de la Constitució de la UNESCO, referint a les funcions d'aquest organisme, que una d'aquestes era la col·laboració per a promoure el free flow d'idees de paraula i imatge, és a dir, la lliure circulació de notícies en un món en que la comunicació de masses començava a ser una realitat.

La Segona Guerra Mundial va significar un trencament absolut en la dinàmica de la informació vigent fins al moment, i tal sotragada de violència promoguè, des de les més altes esferes, la iniciativa de creació d'un organisme per combatre la possibilitat d'una nova guerra. La Organització de les Nacions Unides naixia, doncs, el 1945, i es creava el mateix any un organisme especialitzat de la mateixa, al que ja hem fet referència: la UNESCO, la United Nations Education, Scientific and Cultural Organisation.

"Com que les guerres comencen en les ments dels homes, és en les ments dels homes on la defensa de la pau ha de ser construida." resava la Constitució d'aquest organisme. Però molt abans d'aquesta conseqüència directa de la Guerra, el món tenia una configuració tant diferent  que sembla impossible que, després de la constatació de la defensa del free flow, la organització global fos deutora d'aquell món basat en la colonització i en la supremacia dels grans imperis.

"Política, telègraf, ferrocarril i premses de vapor" són els quatre elements cabdals de l'explosió tecnològica del segle XIX que destaca Jaume Guillaumet, i un d'ells arribaria a ser crucial quant a la revolució de la velocitat de transmissió de notícies.

El telègraf elèctric amb codi Morse es va estrenar als Estats Units el 1837, i les primeres línies de cables telegràfics que solcaren els principals països d'Europa ho farien seguint les vies del ferrocarril. 

El telègraf es convertiria aviat en un mitjà indispensable i els Governs no trigarien en adonar-se del seu potencial. En aquell moment en que les agències de notícies, deutores de la voluntat de transmissió internacional d'informacions de les antigues gasetes, començaven "a treure el nas", el seu creixement ascendent provocà la reacció del poder més esperada: Havas, fundada a París el 1835, seria la primera agència a qui el Govern autoritzés en exclusiva l'ús del telègraf. 

Aquesta pràctica s'estenguè, i l'agència Wolff a l'antiga Prússia i Press Association i Reuters a Anglaterra seguiren les mateixes passes que la pionera francesa. L'Estat havia convertit les agències de notícies, transmissors d'informació ja indispensables, en monstres econòmics. 

"Pero aquesta cessió no era gratuita, no era a canvi de res. Aquest monopoli del telègraf tenia un preu." Núria Almirón, professora d'Estructura de la Comunicació Social a la Universitat Pompeu Fabra, ho constata fermement, assegurant que el mapa que es dibuixaria a l'Europa  colonial d'aquell moment acabaria sent el predecessor (en essència) de la situació posterior a la Segona Guerra Mundial, amb un canvi de rols com a fonamental i més important diferència.

Així, el Govern cedia el monopoli del telègraf a les agències d'informació, que es convertien llavors en empreses amb guanys econòmics molt importants, a canvi del manteniment de l'statu quo a l'Estat. Els Governs tindrien garantits, llavors, els seus interessos.

França, Anglaterra i Prússia, amb els imperis colonials respectius, creant un imaginari del món dominat per ells i les seves zones d'influència, un dibuix basat en el colonialisme que permetria situacions com l'aparent inexplicable llarguíssima duració del domini britànic a la India. "Molts autors estàn d'acord en el fet que el monopoli i control de la informació permetè que el conolialisme durés tant de temps precisament pel fet que els territoris colonitzats consumien únicament informació de l'Imperi dominant." afirma Núria Almirón. 

Amb la Segona Guerra Mundial, i la posterior creació de la ONU i la UNESCO, tot va canviar. Però l'ideal doctrina del free flow es convertí en una utopia quan el domini comunicatiu del món es va descobrir presidit pels Estats Units. Un món en el qual els papers havien canviat, però l'esquema continuava sent el mateix. 

No era el fluxe lliure que s'havia fet creure. Era el one way flow: d'Estats Units cap al món, dels rics cap als pobres. 

Nuria Ribas Costa