The paradox

The world considers it the broadcasting model. Other nations look at it as if it was the utopy they dream to develop in their own homes. People all over the world wonder if it would ever be possible to establish such a broadcasting organisation in other countries, especially now, when the financial crisis has had a crashing impact.

Back in its home, the BBC promotes journalism based on truth and non-manipulation. However, it's not an idyllic and perfect model, in fact the United Kingdom itself often critizises it. But there's an important point to bear in mind: something that cannot be denied is the quality of the information. The runaway from sensationalism is an indisputable fact, and the materialisation of it is the result: a serious information that searches for a strict analysis of the cutting edge news.

The Times, however, and in general all the serious newspapers, are in an alarming decline. The question is: why is it the United Kingdom has the most desired broadcasting model, while the United Kingdom itself lets its serious newspapers die at the same time? Why is it that the BBC and the tabloids go hand in hand?

Are the British people strange two-faced specimens? The answer has nothing to do with this. It seems there are two paralel relations with the media: on the one hand, the BBC. Pepole search for seriousness, they want to be able to trust the information they recieve. They expect true information from the broadcasting they pay every year. Therefore, the BBC plays a crucial role: it represents the Truth itself, allowing people all over the United Kingdom (and the world) to be informed without political pressions and censoring in this broadcasting company.

On the other hand, however, British people want entertainment. They want sex, drugs, secrets, rubbish, humour. Big headlines, striking photographs. They want tabloids. And so, they buy yellow press. The difference is they know perfectly they cannot trust tabloids. And they accept it, and continue to consume them. Because they do not buy tabloids to believe them. They buy them to entertain themselves. They expect truth to come from another direction.

There is a line in the United Kingdom between the yellow press, that takes the role of rubbish and entertainment; and the BBC, that has on its shoulders the commitment to publish the Truth.

And British people know exactly where this line is.

Perfection, however, does not exist. And manipulation, ignorance, and strange envelopes going around are, unfortunately, a fact. And they are so not only in the countries wich look at the BBC with nostalgic eyes, but also in the country that gave birth to the BBC itself.

This post has been written inspired by the talk we have today attended in class. Ken Garner, professor at the Glasgow Caledonian University in Scotland, explained the situation of the Scottish media, talking about the History of this part of the United Kingdom and the "rivalry" between powerful London and the Scottish press, TV and Radio.

Nuria Ribas Costa

Don't drink water, it's poisoned

1989, December the 22nd is considered to be the most important date in Romanian near History. And as a crucial social change, media had an extremely important role.

"Don't drink water, it's poisoned", they said. What would be the aim of such an unjustified action? A non expected message for an expected reaction. The Romanian nation was lost, disconcerted. It was a permanent search of what to do. What were they supposed to do, when years before they had been forced to act in a prestablished way? The comparison may seem childish but in essence it is not: as a bird jumps out of its nest for the first time, Romanian people were forced to jump. Without knowing if they would be able to move correctly their wings.

My Phylosophy teacher at school used to say there were three types of people in the world: the ones who had ideas and the initiative to develop them, the ones who had also ideas but lacked this second skill, and the ones who didn't have ideas nor initiative. This last type of people was qualified by a Spanish erudite called José Ortega y Gasset as "el hombre masa" (the mass-man), the one who acts moved by the rest, lacking his own ideas, his own worries, his own thought.

As a general idea, it would be possible to qualify the Romanian people during the days just after the revolution as mass-people. Forced to act, they would not be able to canalyse all that freedom. But obviously, among that mass there were specific people of the first type that my Phylosophy teacher used to present. Those were the most dangerous ones. The ones that took advantage of the caotic situation after December the 22nd and tried to rebuild the regime left behind simbolically when Ceausescu ran away in his helicopter. Those were the ones that apreciated the huge power and influence of the state television, and were determined to contribute in the increase of the chaos in Romania so as to gain the power themselves. So they focused on the TVR.

"The country is full of terrorists", they said. There was no aim. There was no justification. There was no truth in that statement. They just wanted one thing: maintain the chaos until they had the influence.

So there they were, the few that had realised the media was the most powerful arm, struggling to build themselves a name. A powerful name. Those are the ones that nowadays own the biggest media companies in Romania.

This post has been written inspired by the talk we have today attended in class. Andreea Mogos, teacher at the Universitatea Babeș-Bolyai, Rumania, explained the reality of the media in her country during Comunism and after the fall of the regime until today.

Nuria Ribas Costa

L'odissea de la línia

Era un projecte de diari independent i democràtic, una sortida del Franquisme que havia de ser inaudita en tots els aspectes. Era un projecte polític, i en la primera fase de la seva formació els suports foren majoritaris i liberals en gran mesura. Una mescla heterogènia d'inversors que desitjaven construir un diari segons el seu parer.

Però la quantitat d'aquests i la força del desig inicial van convertir el rotatiu en la materialització del projecte tal i com s'havia concebut. EL PAÍS va néixer com a diari democràtic i independent que capgirà l'escena periodística de la Transició. 

Però el mite continua vigent. La línia editorial d' EL PAÍS, que tradicionalment s'ha qualificat com d'esquerres, és un aspecte més complex que aquesta simple afirmació.

La definició de la línia editorial d'un diari podria qualificar-se d'odissea, una empresa de difícil consecució, que parteix de l'anàlisi de tres aspectes: la política, l'economia, i la societat. La clau és l'anàlisi i la cobertura que fa una determinada publicació de les informacions que publica sobre aquests temes. O les que no publica.

En el cas d'EL PAÍS, la realitat és que el tarannà d'esquerres, estereotip que l'ha acompanyat des del seu naixement i en la formació del qual té molt a veure la determinació que va tenir el rotatiu en l'episodi del 23-F (EL PAÍS, con la Constitución), no és completament cert.

Així, fent una anàlisi dels tres aspectes en base als quals es determina la línia editorial, pel que respecta a EL PAÍS tots presenten evolucions diferents.

En primer lloc, pel que fa a la cobertura dels aspectes polítics, en el seu origen era de caire progressista. Ha patit, però, una evolució paral·lela a la de la política socialista de la totalitat de l'Estat. Així, EL PAÍS és menys socialista quant a política en la mesura en que el PSOE és menys socialista en general. 

En segon lloc, l'economia ha patit una progressió acostant-se al conservadurisme. Així, actualment la cobertura dels aspectes econòmics es fa des d'un punt de vista molt més de dretes. És una evolució que ha patit la totalitat del Grup Prisa.

Finalment, pel que fa a l'aspecte social, aquest és l'únic que partint d'una cobertura inicialment progressista, s'ha mantingut en aquesta línia.

Així doncs, fent una ponderació general d'aquests tres aspectes podria dir-se que la línia editorial d' EL PAÍS és més aviat de centre-esquerra. Afirmació que desmenteix un mite que, malgrat tot, sembla difícil d'esborrar.

Nuria Ribas Costa

El joc del camuflatge

La ignorància té un control quasi aterrador del món de la comunicació. La indústria que té com a comès la projecció d'un imaginari del món cap als ciutadans que el poblen té a les seves mans l'arma més potent: aquesta capacitat de cració de visió de la realitat es tradueix, molt perillosament, en la subordinació de la informació a les ideologies que regeixen la indústria de la comunicació.

Carles Singla, professor de Periodisme a la UPF, va fer reiteradament referència en moltes de les seves classes al fet que la magnitud d'influència dels mitjans està sovint menyspreada. Comentava que existia la tesi que els mitjans, funció dels quals era precisament aquesta projecció de l'imaginari del món, tenien en les seves mans els ingredients per a dibuixar una realitat acord amb els seus interessos, i que aquell seria el món que la resta de ciutadans coneixeriem perquè la indústria comunicativa té el monopoli de la informació. 

Així, ara ja no és la comunicació sino el negoci de la comunicació. I és en aquest punt on es troba el fet vertaderament aterrador: que qui mou els fils d'aquest aparador de la realitat sigui algú i no la vertadera realitat dificulta molt la puresa d'unes veritats que haurien de ser impossibles de modificar. Afirmar que els mitjans de comunicació estan en mans d'algú és afirmar que està també en mans d'algú el desenvolupament del sentit crític dels ciutadans.

Dins d'aquesta terra hostil que és la propietat, pocs s'aventuren a investigar. Bé per por, bé per impotència, el govern de la indústria comunicativa està en mans dels que més interès tenen en la seva "adequació" a una ideologia concreta. Es tracta de la realitat de cada dia, on el descobriment dels propietaris dels diferents mitjans explica molt més de l'imaginable la visió del món que ofereixen. 

Mereix especial menció, dins d'aquest embroll de pertenències, el concepte de la propietat creuada. Aquesta està relacionada amb la set insaciable de les grans empreses de fer-se encara més enormes: quant més grans, més difícil és caure. Així, la propietat creuada es dibuixa rere una cortina difusa, unint per relacions comercials i interessos comuns aparents competidors en la jungla del mercat. És el joc de camuflatge, on tenen partida oberta Mediaset España (propietat en un 41% de Mediaset Itàlia i en un 18% de Prisa), Imagina, Digital+ o Altresmedia. 

Tota aquesta teranyina de propietats i anhels de creixement configura un mapa de la indústria comunicativa que ajuda a comprendre molt millor la difusió de la informació en l'actualitat. Ara bé, acostar-se a la teranyina és complicat: és molt difícil veure-la.

Nuria Ribas Costa

Hipòcrites i investigació

"Es posen Salvados i se'n van al llit el diumenge a la nit dient «quina vergonya de país, no podem avançar amb un sistema de comunicació així»  quan duen tota la tarda mirant Gandía Shore i fent el tumor a casa seva." 

La paraula més adient per qualificar aquesta actitud és sens dubte hipòcrita. És molt fàcil dir una cosa quan et trobes en una posició, i fer-ne una altra quan arribes a l'altra posició. 

"Tenim una democràcia, però hem agafat els mals vicis de les democràcies. En el nostre entorn, la dinàmica és tan senzilla com estúpida: quan estic a l'oposició, critico; però quan tinc el control, manipulo." José Martí Gómez, periodista, dibuixa amb llenguatge proper la Història de la televisió pública a Espanya. Sembla que el gran model al que tothom aspira, la BBC, el paradigma de televisió pública desgubernamentalitzada, que es troba sempre en el punt de mira, és una idea passatgera per als dirigents que acaben pujant al poder. "Inexplicablement, quan tenen el control, aquells que predicaven apocalípticament l'absoluta necessitat del model BBC han oblidat aquet comès."

Teresa Aranguren, consellera de RTVE, té un punt de vista curiós al respecte del criteri de la imparcialitat, aquell que semba la utopía més desitjada de la indústria comunicativa -o la que es suposa que hauria de ser la més desitjada-: "el més important per a mesurar la independència periodística és el criteri que s'aplica."

Un criteri basat, en la Història comunicativa de la televisió pública espanyola, en els imaginaris del món projectats pels diferents partits polítics. La lluita, però, no és un camp de batalla perdut.

Salvados no és periodisme d'investigació, i Jordi Évole va començar sortint del programa de Buenafuente amb el nom de Follonero: "Una mezcla de reporterismo atrevido e irónico, que se toma la realidad con humor, que huye de los protocolos, con el objetivo de divertir y entretener." (Jordi Évole) Pero un reporterisme atrevit i irònic és, precisament, un primer pas important en la ruptura de les línies preestablertes. 

El que surt a Salvados és el que hauria de sortir a les notícies, a la televisió pública. Però que surti a Salvados vol dir alguna cosa. Vol dir que el tumor que no fa res durant tota la tarda del diumenge, encara que ocupi un 80% del seu temps mirant Gandía Shore, també pot anar al llit conscient, en certa mesura, que alguna cosa no està funcionant bé en el món de la comunicació.

I a vertadera lluita està aquí: en aconseguir que aquest hipòcrita que critica quan li interessa critiqui...sempre. 

Nuria Ribas Costa