Els quatre grans monstres

La distribució global de ciutadans en l'actualitat presenta uns valors molt gràfics. Els Estats Units tenen un 4,5% del gruix de la població, Europa un 7,2% i el restant 88% de persones es troba repartit en la resta de territori terrestre.

Davant d'aquestes xifres, resulta paradògic el mapa  d'empreses de comunicació al món, tant quant a beneficis i distribució d'aquests com a zones d'influència. Estats Units, amb només un 4,5% de la població mundial, és el major exportador de cultura a nivell mundial i té la indústria comunicativa més gran. Europa, d'altra banda, tampoc no es queda curta: amb un 70% dels beneficis obtinguts en empreses de comunicació repartits entre 10 grans empreses. La coalició que formen França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit presenta el conjunt d'indústries de broadcasting més gran, juntament amb el major volum de públic consumidor d'aquestes companyies.

Aquest fenòmen té un nom: concentració de mercat. Dins d'aquesta lliure circulació de productes actual, la indústria de la comunicació juga un paper crucial quant al permanent debat sobre la legitimitat, i sobretot, seguretat, de la seva presència dins d'un mercat concentrat.

Cal valorar, abans d'endinsar-se en els controvertits punts de vista sobre el paper de la comunicació en aquest mercat liderat per les lleis de la selva, que la publicitat ha jugat una part crucial quant a aquesta concentració mercantil. La rentabilitat de la indústria comunicativa ha passat a dependre directament de la publicitat, i aquesta dependència assoleix límits perillosos quan el contingut de la informació es veu envaït per matèries que busquen la influència en la població per a conduïr-la cap a una direcció determinada.

Però posant atenció estricta en l'anàlisi dels pros i contres d'aquesta concentració, les dues figures oposades que més bé il·lustren l'eterna confrontació entre rebuig i defensa d'aquesta dinàmica econòmica són, segurament, Mcchesney i Compaine, respectivament.

Per al primer, la concentració significa el naixement d'un oligopoli contrari a la lliure circulació d'informació. La comunicació subjecta a la publicitat i condicionada per una falta de recursos que es tradueix en un trencament amb els grans principis periodístics i el pluralisme.

Per a Compaine, la visió és totalment oposada. Les empreses en un model de concentració busquen una grandesa que les fa independents: l'envergadura que assoleixen els grans monstres mediàtics es converteix en una arma per fer front a la dependència. Així, la globalització es converteix en una reacció contrària a la homogeneització perquè la proliferació de mitjans ve determinada per la audiència, i el poder s'utilitza per a plantar cara a la influència d'indústries alienes a la comunicació.

Ara bé, la problemàtica resideix en el punt que en l'actualitat, aquesta concentració està molt lluny de ser una materialització del model de benefici que presenta Compaine, ja que avui dia és excessiva i controlada per la indústria financera.

Així, la problemàtica no es si la concentració es bona o dolenta, sino que aquesta concentració coneguda enmascara una dependència de la indústria comunicativa dels bancs, Estats i grans empreses. La qüestió es, doncs, què en fan i que n'han de fer les indústries de la comunicació de l'enorme poder que tenen.

Nuria Ribas Costa