In God we trust

El naixement del sistema de mitjans nord-americà, que camina costat per costat amb el procès d'independència del segle XVII, nasqué de l'aglutinació d'una sèrie de factors diversos que conflueixen avui en un mateix país, creant un panorama bi-facètic desconegut per la major part de la població.

Un dels trets influencials més importants fou l'herència britànica. Anys de colonització havien de tenir, d'una manera o altra, les seves conseqüències. I així, el negoci comercial, amb l'afany pel materialisme i pels diners al front, s'assentaren als EUA. Ara bé, també hi hagué un tret britànic que va arrelar fortíssim i que tinguè una trascendència que dura encara avui. Es tracta del puritanisme religiós.

Una influència de la religió cristiana, les creences portades a l'extrem que es manifesten avui dia implacablement i que, paradoxalment, és en ocasions complicat de reconéixer. 

No cal tenir aguda vista per adonar-se que al dors dels bitllets d'un dòlar hi ha una frase en majúscules que constitueix el més gran exemple d'aquest sentiment religiós tan arrelat: In God we trust. Una confiança obertament manifesta que no dubten en tenir a mà els grans dirigents o les personalitats importants quan compareixen en públic. Sempre Déu a la boca, com si es tractés d'una frase motivant pronunciada a un enfurismat i eufòric equip de rugby abans de començar un partit decisiu.

Les creences són respectables i de fet es dret i deure de les persones lluitar per la llibertat d'aquestes. Però tota creença és criticable si en nom d'ella mateixa es censuren altres àmbits que haurien de gaudir de la mateixa llibertat que a ella li permet, precisament, censurar.

I és aquí on es torna complicada la fortíssima herència puritana als EUA. El puritanisme en la informació és perillós, com ho és qualsevol altre creença o ideologia que pugui interferir en la legítima missió de recerca de la objectivitat i la veritat, la missió del periodisme. Així doncs, en nom d'una lluita autoanomenada contra la Indecència, es dibuixa a nord-Amèrica un panorama mediàtic que censura, paradoxalment, de manera oberta.

La materialització d'aquesta censura en són els dos models audiovisuals presents: la televisió en obert i la televisió en tancat. Una distinció que dista moltíssim d'ésser assimilable al model públic-privat que coneix el món Occidental. Al país del somni americà la televisió en obert representa una xarxa basada en cadenes locals agrupades sota el paraigües d'una gran marca (p.e. FOX), que actuen en les anomenades networks (xarxes). És en aquest model en que la censura està a l'ordre del dia: control massiu, temes silenciats, retocs en nom de la Decència... Un puritanisme que sembla allunyar-se del seu origen religiós per a convertir-se en paraigües que ampara tot aquest tipus d'actuacions, aglutinades sota l'abstracció conscientment provocada del terme decència.

En un model que contempla les iniciatives audiovisuals amb vocació comercial com a independents, i qualifica de propagandisme totes aquelles que busquen la crítica sota la defensa d'una visió ideològica, la televisió en tancat es converteix en el concepte que descriu aquestes segones vocacions: la crítica i la recerca d'incomodar el poder. Un periodisme allunyat de la Defensa de la Decència que emet els esdeveniments importants amb 5 minuts de retard per tal d'aconseguir-ne el control segur abans de l'emissió.

Potser s'ha pervertit l' "In God we trust", que al llarg de la Història ha simbolitzat la gran solemnitat i congruència del poble dels EUA, o potser no. Sigui com sigui, Nord-Amèrica representa ara una realitat mediàtica que és, a ulls d'Occident -un Occident molt imperfecte, no ho oblidem- una paradoxa incomprensible.

Paraules sobre EE.UU. escrites a classe: concentració, idealització, armes.

Nuria Ribas Costa