La droga bilateral

Christian Fuchs, de la Universitat de Westminster, és conegut pels estudis sobre les xarxes socials i l'impacte de la social media en l'estructura de la població. Deia Fuchs que se'ns està venent una ideologia mitificadora sobre aquesta nova massa de mitjans de comunicació, que permeten que tothom tingui la possibilitat d'ésser emissors. 

Aquesta conclusió sembla formulada, però, en la sombra de l'escola de Frankfurt. Una mitificació sens dubte deutora de la idea frankfurtiana de la perversió que constituïen els mitjans de comunicació de masses per a Max Horkheimer i Theodor W. Adorno, entre tots els altres seguidors de la corrent: els mitjans de comunicació de masses com a forma de crear necessitats inexistents.

Però avui dia la realitat de la comunicació massiva és excessivament gran com per a que les necessitats de la persona vinguin ja determinades en funció del bombardeig d'informació conscient. Ara, la qüestió és una altra volta de rosca: no serà que, de la mateixa manera que l'Escola de Frankfurt concebia els mitjans de comunicació de masses com a creadors de necessitats inexistents, ara siguin les propes xarxes socials les que s'hagin convertit en una necessitat?

Diuen que en els dies que corren, o estàs a dins del món virtual o n'estàs fora. I estar-ne fora pot ser molt perillós. Inmediatesa, eliminació de fronteres, font d'informació, globalitat... característiques d'un nivell de connotacions positives esgarrifós. Però resulta que l'entrada no és gratuita. 

Podriem dir-ne el problema del perfil a la Xarxa. O la por a la pèrdua de la identitat. O fins i tot el contrari: al coneixement de la identitat. La inmediatesa i la connexió que ofereixen les social media impliquen la creació d'un perfil amb el que s'identifiqui cadascun dels jugadors. Ets tu a la Xarxa. O sino, no hi entres.

Clar que a Internet no hi apareix tot. La reacció més inmediata davant de les xarxes socials és l'anàlisi de les possibilitats que ofereix, o dels perills que s'amaguen. Però costa caure en la idea de que els logos són logos per alguna raó. Google no ha colonitzat el món virtual perquè tingui un nom més atractiu. Facebook no és el que és perquè sí. 

I què hi ha rere tot això? Publicitat. Una publicitat que es converteix en la plataforma de finançament imprescindible per a les xarxes socials. Una publicitat com a marc de la vida privada de les persones. Dels perfils, dels gustos, de les relacions de les persones reflectides en una Xarxa que no et deixa formar-ne part si no li ofereixes, a canvi, coses que li interessin.

Però la por al reconeixement provoca en ocasions un anonimat que té serioses conseqüències. La creació de contingut, com a droga bilateral que permet la relació de sinopsi entre les grans corporacions de la social media, que respiren gràcies a la publicitat però menjen d'aquests continguts; i els creadors d'aquests mateixos continguts, obligats a ser-ho per a accedir al potencial que representa una plataforma com la de les xarxes socials.

Un potencial, ara bé, obsolet. I és que de les xarxes socials l'ús n'és ara exasperantment dolent, creant un clima d'impotència davant de les ments més agudes que voldrien aprofitar-ne tots els avantatges.

Nuria Ribas Costa