Alice in Wonderslam, o el deliri de la poesia recitada

A mig camí entre un recital i una competició, el segon Gran Slam Barcelona, una iniciativa del Poetry Slam Barcelona amb vocació internacional, portava aquest divendres 20 de març els grans slammers del moment. Des d’Hongria, Portugal, Argentina i d’altres, un total de vuit participants van protagonitzar aquest homenatge a Alícia al País de les Meravelles en forma de poesia recitada; en el marc de la vuitena edició del Festival Kosmopolis de Literatura. 

Barcelona ploriqueja la primera nit de primavera de l’any. El terra està mullat encara i de tant en quant alguna gota es precipita des del cel negre i encapotat. Al pati del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona hi ha molta gent. Tothom pregunta el mateix:

-Pel Poetry Slam?

-A sota, al hall.

El hall del CCCB és un espai ampli, de sostre alt i gris formigó decorat amb entramats de cables de llum i ventilació. Al fons hi ha un escenari i unes cortines vermelles, obertes. Un faristol ample i cúbic, a l’esquerra, és presidit per Dive Dibosso, disc-jockey nominat als Premis Grammy, que ja juga amb la seva taula de mescles.

La gent va entrant. Hi ha moltes cadires plenes. De fet, quasi no queda lloc. Al fons, cortines negres separen el pati de butaques improvisat dels mostradors i els venedors de samarretes.

Seiem.

Payaso Manchego puja a l’escenari, davant del micròfon que es troba just al mig. Amb un estil animat, resolt, ràpid, amenitza els minuts previs a la baixada de llum. Es nota que és un veterà de l’escenari i dels Slams.

Llavors, 6 en Raya. Dante Alarido, Esteve Bosch i Mag Márquez pugen a l’escenari. I apareix. Entre les seves paraules, entre els seus gestos, en el dibuix que teixeixen a cada coma, a cada accent, apareix ella: Alícia.

“No más orugas azules,

no más rosas desteñidas”

És el cent-cinquanta aniversari d’aquella nena rossa, vestida de blau, adormida sota un arbre. És el cent-cinquanta aniversari d’aquella història de deliri i màgia en forma de conills blancs i reines de cors, i els tres integrants del col·lectiu que fa “poesia a tirs”, com ells diuen, disparen imatges que desperten ecos del món meravellós d’Alícia i Lewis Carroll.

Extremistas. Extremistas. Extremistas.

Canvis de ritme, de to, de registre. Moviments nerviosos. Impulsius. I, de cop, aplaudiments ensordidors.

Alícia ja està adormida. Comença el Gran Slam Barcelona.

La presentació de 6 en Raya ha estat el tret de sortida per un Slam marcat pel deliri i la imaginació desenfrenada de la obra mestra de Lewis Carroll. Totes les obres recitades han d’estar relacionades amb la obra, però la manera és, evidentment, lliure.

Comença Diego Esteban Mattaruco, i amb el seu accent argentí tenyeix el recital d’una musicalitat particularment enganxosa i atractiva. Parla amb el pati de butaques, i va dibuixant una Espanya surrealista. Es pregunta des d’on es divisa Eivissa, i afirma que a Dènia no hi ha gardènies, entre d’altres disbarats, tot amanit amb un reclam circular i repetit: “España, España, qué nación extraña; España, dime qué entrañas”.

20 punts i mig. Però aviat quedarà Mattaruco oblidat perquè entra Bohdan Piasecki, des de Polònia, amb el seu discurs veloç, velocíssim, com si recités permanentment un embarbussament de bes, ves i ics. Com un huracà, captiva amb la llengua i els ulls dels espectadors quasi no arriben a llegir la traducció simultània que li fa la pantalla del fons de l’escenari.

“Casi seguro es insoportable buscar música enmedio de un estruendo,

pero yo lo intento”

24 punts. I puja Michael James Parker, directe des del Regne Unit, amb el seu O frabjous day!. Els seus canvis de ritme contrasten amb la velocitat vertiginosa que Piasecki ha sembrat dins els cossos del públic. Fa servir les mans, fa pujar i baixar les estructures de les frases, tanca els ulls, es treu les ulleres. És còmic i sincer, té una veu bonica, molt anglesa. Parla molt clar.

25,3 punts. El portuguès Nilson Muniz, davant el micròfon, desconcerta. El seu és el deliri més delirant que ha pujat a l’escenari i ha envaït el hall del CCCB en tot el que va de nit. I ell es demana, en veu alta, en aquell portuguès tan musical, entre sorolls pertorbadors que surten de la seva pròpia boca, es demana llavors quin és el major deliri bo.

Ningú contesta. Continuen els sons. Prossegueix el deliri.

Un, dos, slam. 23 punts.

Llavors Salva Soler puja a l’escenari, i fa la millor al·lusió a Alícia al País de les Meravelles de tota la nit. El conill, nerviós, ha de sortir, el cau és el ventre, la pressa és l’imminent naixement, la por, l’aire, la pressió... S’encongeix, obre el pit, mou les mans. Parla de les regles del joc del món real. Parla de la seguretat del ventre. Del cau. De l’estrés. De la pau. D’un bebè que ha de néixer.

“Las regles del juego de los grandes.

Debes, debes, debes”

La sala explota d’aplaudiments i ressona la veu de Payaso Manchego cantant 27,1 punts.

Li toca a Kristóf Horváth, que des d’Hongria captiva amb un còctel de pes, ces, enes i kas. Agressiu, veloç, agre. Wonderland-absurdistan  rep 24,8 punts. El segueix Jee Kast, un belga que parla en anglès amb una llibreta a la mà. La seva expressió facial és captivadora, sorprenentment comunicativa. Es mou molt, surt corrent de l’escenari. Mateixa puntuació que Kristóf. S’olora un empat.

El darrer torn abans del descans és per Isa García. Porta un vestit pàl·lid de tall de nina. Involuntàriament, Alícia recorre el cap. Llavors, parla. I amb una veu forta, segura, una vocalització impecable i uns gestos facials infinitament cuidats, dibuixa un desvari en forma de setmana girada, en forma de somni i cordura. En forma d’Alícia adormida i desperta.

“Hay un silencio sentado en la silla

que me observa con una sonrisa de carcajada”

26,9 punts. Descans.

Després de l’actuació de Set sentits, la ronda final es desenvolupa en aquest ambient proper del hall del CCCB. “És un lloc càlid, és una situació propera, quasi familiar”, diu Jee Kast. “I el més curiós potser és parlar en una llengua que no és la materna de la gent que t’escolta; i en el meu cas que ni tan sols és la meva pròpia.”

Kristóf Horváth, Jee Kast, Michael James Parker, Isa García, i Salva Soler que, imparable, aconsegueix uns espectaculars 29,1 punts.

L’auditori embogeix i demana més. Payaso Manchego corrobora la demanda i insta el guanyador a delectar de nou el CCCB. Amb l’ajuda del públic, tria per fi i parla de l’aire.

“Ser todo sin ser nada”, ens diu.

Però aquesta nit Salva Soler està molt lluny de no ser res. Ha guanyat el Gran Slam Barcelona i li cau una gota d’aigua salada de l’ull.

Com Alícia. Al País de les Meravelles.

Nuria Ribas Costa

Article publicat originalment a Núvol: http://www.nuvol.com/critica/alice-in-wonderslam-o-el-deliri-de-la-poesia-recitada/