El secretari d'Estat que no pensava a gran escala

"Aquest maleït diari no sap la que li caurà a sobre."

A la pantalla no es veu la seva cara, però han posat el seu nom a la part inferior, en lletres grogues. Richard Nixon està enfadat. Està vertaderament cabrejat.

Al mateix temps, el Washington Post va continuar publicant on s'havia quedat el New York Times, estupefacte davant una carta del ministre de Jusícia que els alertava de la prohibició que els hi queia a sobre: "no seguiu publicant o es prendran les mesures necessàries."

Imbatible, en algun lloc dels Estats Units, Daniel Ellsberg continuava filtrant els informes Top Secret del Pentàgon que s'havia passat nit rere nit fotocopiant davant els nassos de la mateixa policia.

"Van tocar a la porta. Jo veia aquell policia de Los Angeles intentant desxifrar les siluetes en moviment dins de la petita habitació. Vaig tapar un poc la fotocopiadora, vaig remenar els papers i vaig mirar els meus fills mentre m'acostava a obrir la porta.

-L'alarma s'ha tornat a disparar, senyor. Vagi amb compte.

-Ho sento, encara no la control·lo massa. Intentaré que no torni a passar. 

Els uniformats d' L.A. van marxar, retenint en la ment una dolça imatge familiar. I no es van adonar que tenien davant dels seus nassos el més gran crim contra el Govern des de feia molts anys."

Ellsberg continuava, impulsat per la consciència. Explica que un cop li van explicar aquella anècdota en què es planteja un dilema moral: quan has de triar entre traïr a un amic o a la teva nació; has de tenir el suficient valor per a traïr aquesta darrera. 

Però ell hi estava en desacord. Per això va continuar portant els documents secrets als diaris sabent que la persona sota les ordres de la qual havia tengut accès als top secrets del Pentàgon sortiria malparada d'aquella operació. Però va decidir que valia més això que no deixar que continués aquella carnisseria, allà a l'Àsia, a prudent distància dels Estats Units. No ho va fer per amor a la seva nació, sinó perquè creia que com a nació, els EUA tenien dret a oposar-se a la Guerra de Vietnam sostenint a la mà tots els documents que legitimessin aquella rebel·lió.

Uns Estats Units cecs, estupefactes davant titulars esfereïdors del Times. Del Post. I després del Boston Globe, del Chicago Sun Times, del Los Angeles Times. De molts altres. Un rere l'altre, posant en pràctica el que Hedrick Smith, reporter del primer diari que tinguè a les seves mans els documents del Pentàgon i s'atreví a publicar-los, afirmava: "som nosaltres els que tenim un criteri per a valorar el que és bo i el que no per a la seguretet nacional. I el que farem és ser independents del Govern. Som nosaltres els que podem fer-ho, i ho farem."

I ho van fer. Després els obligarien a parar, Nixon enfurismat llançaria contra ells les seves armes per tal d'aturar aquella sagnia de secrets. 

Però llavors el Tribunal Suprem va fallar. El Times, el Post i tota la resta de diaris podien seguir publicant els documents secrets del Pentàgon sobre la Guerra de Vietnam. Els documents que revelaven els horrors comesos en una guerra nord-amerciana des de l'inici.

Una guerra en que no és que els totpoderosos EUA fossin els bons. Sino que ells mateixos eren els enemics. 

Ellsberg relata que havia conegut en una ocasió una noia india que s'assemblava a Gandhi. Concretament ella pertanyia a una cultura en que no existía la paraula enemic. Si tots els Estats Units haguéssin format part d'aquella cultura, s'hauria produït una paradoxa interessant. Si l'enemic no existís, no hi hauria guerra. Si EE. UU. no fos enemic, no hi hauria hagut guerra.

"Vull que comencis a pensar a gran escala, Henry." Richard Nixon li retreia a Henry Kissinger que considerés el llançament d'una bomba atòmica sobre Vietnam una mesura excessiva.

Richard Nixon fou reelegit en 1972 President dels Estats Units per majoria aclaparadora.

Nuria Ribas Costa

La nova gènesi

L'anomenen la crisi del periodisme, però no és correcte dir-li així. Com totes les altres crisis, en tot ensorrament de model establert hi juguen un rol molt important diversos sectors àmpliament diferenciats. 

La crisi econòmica en té part de la culpa. Una culpa que, de fet, no seria al·legable de no ser perquè al darrera hi havia una gran plataforma mediàtica en potència: Internet començava a fer trontollar un sistema que no estava preparat per a tal magnitud d'impacte. Però és que ni amb Internet ni amb l'economia s'hauria esquerdat aquest cànon mediàtic. Feia falta una crisi ètica, apareguda costat per costat amb uns escandalitzants errors de gestió que, tard o d'hora, havien de fer fallida.

Quina dramàtica pèrdua d'integritat periodística. Quina falsedat de món el dels medis de comunicació. Ha sigut un cop de peu interessant al pacte de confiança amb els espectadors i lectors. Ivan Rosquelles, periodista autònom que havia treballat a Catalunya Ràdio, denuncia que la clau del periodisme, la voluntat d'incomodar el poder, està desapareixent.

Josep Carles Rius, director de la secció Catalunya Plural de eldiario.es, fa una crida a l'optimisme. La crisi econòmica, del periodisme, de l'ètica... l'ensorrament en que generacions com la nostra s'està formant, aprèn ara a renéixer de les seves pròpies cendres. I els projectes que apareixen són una reacció contra aquests errors, aquesta crisi. 

"Els periodistes de la premsa escrita ens estem reinventant. I per primera vegada, els periodistes podem dirigir i ser amos dels nostres propis mitjans." Pere Rusiñol, redactor de la revista Alternativas Económicas i responsable de la secció Reality News de la revista Mongòlia fa també una crida a aquesta reinvenció que posava Rius a sobre la taula. 

Però existeix un requisit bàsic, en que coincideixen aquests dos periodistes i que Brais Benítez, reporter de la revista Marea editada per la cooperativa MásPúblico, il·lustra molt bé quan defineix el model de treball d'aquesta publicació alternativa. 

"Nosaltres teniem molt clar que no voliem dependre de la publicitat per a sobreviure", punt en que assenteixen els dos altres periodistes. "El que feiem era tenir un codi deontològic i decidiem entre tots quins anunciants contractavem i quins no en funció de si contradeien aquest codi o no."

Un cop més, la publicitat com a reflex de l'herència d'aquest capitalisme de "taurons i casino" que desprecia Pere Rusiñol. I doncs la lluita contra la publicitat com a plataforma de finançament exclusiva i imprescindible. Una dependència tòxica que ha portat -i ara es veuen- a conseqüències nefastes en el panorama mediàtic dominant fins ara.

Així doncs, independència com a idea bàsica, la pèrdua de la qual es troba rere dos dels pilars bàsics d'aquella gran crisi: el model de gestió i la pèrdua de la ètica.

Però "el tancament de Público no va representar el tancament del periodisme." 

És la gènesi d'un nou panorama de mitjans. Un nou panorama curtit a base d'un enderrocament i nascut de les cendres. Un conjunt digne d'observar-ne la trajectòria.

Aquest post ha estat escrit inspirat per la xerrada organitzada pel grup de formació crítica en comunicació Ruta451, avui dia 5 de juny a la Facultat de Comunicació de la UPF, titulada "Els fills bords de Público" i en que han participat Josep Carles Rius (eldiario.es), Pere Rusiñol (Mongòlia) i Brais Benítez (lamarea).

Nuria Ribas Costa

La droga bilateral

Christian Fuchs, de la Universitat de Westminster, és conegut pels estudis sobre les xarxes socials i l'impacte de la social media en l'estructura de la població. Deia Fuchs que se'ns està venent una ideologia mitificadora sobre aquesta nova massa de mitjans de comunicació, que permeten que tothom tingui la possibilitat d'ésser emissors. 

Aquesta conclusió sembla formulada, però, en la sombra de l'escola de Frankfurt. Una mitificació sens dubte deutora de la idea frankfurtiana de la perversió que constituïen els mitjans de comunicació de masses per a Max Horkheimer i Theodor W. Adorno, entre tots els altres seguidors de la corrent: els mitjans de comunicació de masses com a forma de crear necessitats inexistents.

Però avui dia la realitat de la comunicació massiva és excessivament gran com per a que les necessitats de la persona vinguin ja determinades en funció del bombardeig d'informació conscient. Ara, la qüestió és una altra volta de rosca: no serà que, de la mateixa manera que l'Escola de Frankfurt concebia els mitjans de comunicació de masses com a creadors de necessitats inexistents, ara siguin les propes xarxes socials les que s'hagin convertit en una necessitat?

Diuen que en els dies que corren, o estàs a dins del món virtual o n'estàs fora. I estar-ne fora pot ser molt perillós. Inmediatesa, eliminació de fronteres, font d'informació, globalitat... característiques d'un nivell de connotacions positives esgarrifós. Però resulta que l'entrada no és gratuita. 

Podriem dir-ne el problema del perfil a la Xarxa. O la por a la pèrdua de la identitat. O fins i tot el contrari: al coneixement de la identitat. La inmediatesa i la connexió que ofereixen les social media impliquen la creació d'un perfil amb el que s'identifiqui cadascun dels jugadors. Ets tu a la Xarxa. O sino, no hi entres.

Clar que a Internet no hi apareix tot. La reacció més inmediata davant de les xarxes socials és l'anàlisi de les possibilitats que ofereix, o dels perills que s'amaguen. Però costa caure en la idea de que els logos són logos per alguna raó. Google no ha colonitzat el món virtual perquè tingui un nom més atractiu. Facebook no és el que és perquè sí. 

I què hi ha rere tot això? Publicitat. Una publicitat que es converteix en la plataforma de finançament imprescindible per a les xarxes socials. Una publicitat com a marc de la vida privada de les persones. Dels perfils, dels gustos, de les relacions de les persones reflectides en una Xarxa que no et deixa formar-ne part si no li ofereixes, a canvi, coses que li interessin.

Però la por al reconeixement provoca en ocasions un anonimat que té serioses conseqüències. La creació de contingut, com a droga bilateral que permet la relació de sinopsi entre les grans corporacions de la social media, que respiren gràcies a la publicitat però menjen d'aquests continguts; i els creadors d'aquests mateixos continguts, obligats a ser-ho per a accedir al potencial que representa una plataforma com la de les xarxes socials.

Un potencial, ara bé, obsolet. I és que de les xarxes socials l'ús n'és ara exasperantment dolent, creant un clima d'impotència davant de les ments més agudes que voldrien aprofitar-ne tots els avantatges.

Nuria Ribas Costa

In God we trust

El naixement del sistema de mitjans nord-americà, que camina costat per costat amb el procès d'independència del segle XVII, nasqué de l'aglutinació d'una sèrie de factors diversos que conflueixen avui en un mateix país, creant un panorama bi-facètic desconegut per la major part de la població.

Un dels trets influencials més importants fou l'herència britànica. Anys de colonització havien de tenir, d'una manera o altra, les seves conseqüències. I així, el negoci comercial, amb l'afany pel materialisme i pels diners al front, s'assentaren als EUA. Ara bé, també hi hagué un tret britànic que va arrelar fortíssim i que tinguè una trascendència que dura encara avui. Es tracta del puritanisme religiós.

Una influència de la religió cristiana, les creences portades a l'extrem que es manifesten avui dia implacablement i que, paradoxalment, és en ocasions complicat de reconéixer. 

No cal tenir aguda vista per adonar-se que al dors dels bitllets d'un dòlar hi ha una frase en majúscules que constitueix el més gran exemple d'aquest sentiment religiós tan arrelat: In God we trust. Una confiança obertament manifesta que no dubten en tenir a mà els grans dirigents o les personalitats importants quan compareixen en públic. Sempre Déu a la boca, com si es tractés d'una frase motivant pronunciada a un enfurismat i eufòric equip de rugby abans de començar un partit decisiu.

Les creences són respectables i de fet es dret i deure de les persones lluitar per la llibertat d'aquestes. Però tota creença és criticable si en nom d'ella mateixa es censuren altres àmbits que haurien de gaudir de la mateixa llibertat que a ella li permet, precisament, censurar.

I és aquí on es torna complicada la fortíssima herència puritana als EUA. El puritanisme en la informació és perillós, com ho és qualsevol altre creença o ideologia que pugui interferir en la legítima missió de recerca de la objectivitat i la veritat, la missió del periodisme. Així doncs, en nom d'una lluita autoanomenada contra la Indecència, es dibuixa a nord-Amèrica un panorama mediàtic que censura, paradoxalment, de manera oberta.

La materialització d'aquesta censura en són els dos models audiovisuals presents: la televisió en obert i la televisió en tancat. Una distinció que dista moltíssim d'ésser assimilable al model públic-privat que coneix el món Occidental. Al país del somni americà la televisió en obert representa una xarxa basada en cadenes locals agrupades sota el paraigües d'una gran marca (p.e. FOX), que actuen en les anomenades networks (xarxes). És en aquest model en que la censura està a l'ordre del dia: control massiu, temes silenciats, retocs en nom de la Decència... Un puritanisme que sembla allunyar-se del seu origen religiós per a convertir-se en paraigües que ampara tot aquest tipus d'actuacions, aglutinades sota l'abstracció conscientment provocada del terme decència.

En un model que contempla les iniciatives audiovisuals amb vocació comercial com a independents, i qualifica de propagandisme totes aquelles que busquen la crítica sota la defensa d'una visió ideològica, la televisió en tancat es converteix en el concepte que descriu aquestes segones vocacions: la crítica i la recerca d'incomodar el poder. Un periodisme allunyat de la Defensa de la Decència que emet els esdeveniments importants amb 5 minuts de retard per tal d'aconseguir-ne el control segur abans de l'emissió.

Potser s'ha pervertit l' "In God we trust", que al llarg de la Història ha simbolitzat la gran solemnitat i congruència del poble dels EUA, o potser no. Sigui com sigui, Nord-Amèrica representa ara una realitat mediàtica que és, a ulls d'Occident -un Occident molt imperfecte, no ho oblidem- una paradoxa incomprensible.

Paraules sobre EE.UU. escrites a classe: concentració, idealització, armes.

Nuria Ribas Costa

The paradox

The world considers it the broadcasting model. Other nations look at it as if it was the utopy they dream to develop in their own homes. People all over the world wonder if it would ever be possible to establish such a broadcasting organisation in other countries, especially now, when the financial crisis has had a crashing impact.

Back in its home, the BBC promotes journalism based on truth and non-manipulation. However, it's not an idyllic and perfect model, in fact the United Kingdom itself often critizises it. But there's an important point to bear in mind: something that cannot be denied is the quality of the information. The runaway from sensationalism is an indisputable fact, and the materialisation of it is the result: a serious information that searches for a strict analysis of the cutting edge news.

The Times, however, and in general all the serious newspapers, are in an alarming decline. The question is: why is it the United Kingdom has the most desired broadcasting model, while the United Kingdom itself lets its serious newspapers die at the same time? Why is it that the BBC and the tabloids go hand in hand?

Are the British people strange two-faced specimens? The answer has nothing to do with this. It seems there are two paralel relations with the media: on the one hand, the BBC. Pepole search for seriousness, they want to be able to trust the information they recieve. They expect true information from the broadcasting they pay every year. Therefore, the BBC plays a crucial role: it represents the Truth itself, allowing people all over the United Kingdom (and the world) to be informed without political pressions and censoring in this broadcasting company.

On the other hand, however, British people want entertainment. They want sex, drugs, secrets, rubbish, humour. Big headlines, striking photographs. They want tabloids. And so, they buy yellow press. The difference is they know perfectly they cannot trust tabloids. And they accept it, and continue to consume them. Because they do not buy tabloids to believe them. They buy them to entertain themselves. They expect truth to come from another direction.

There is a line in the United Kingdom between the yellow press, that takes the role of rubbish and entertainment; and the BBC, that has on its shoulders the commitment to publish the Truth.

And British people know exactly where this line is.

Perfection, however, does not exist. And manipulation, ignorance, and strange envelopes going around are, unfortunately, a fact. And they are so not only in the countries wich look at the BBC with nostalgic eyes, but also in the country that gave birth to the BBC itself.

This post has been written inspired by the talk we have today attended in class. Ken Garner, professor at the Glasgow Caledonian University in Scotland, explained the situation of the Scottish media, talking about the History of this part of the United Kingdom and the "rivalry" between powerful London and the Scottish press, TV and Radio.

Nuria Ribas Costa

Don't drink water, it's poisoned

1989, December the 22nd is considered to be the most important date in Romanian near History. And as a crucial social change, media had an extremely important role.

"Don't drink water, it's poisoned", they said. What would be the aim of such an unjustified action? A non expected message for an expected reaction. The Romanian nation was lost, disconcerted. It was a permanent search of what to do. What were they supposed to do, when years before they had been forced to act in a prestablished way? The comparison may seem childish but in essence it is not: as a bird jumps out of its nest for the first time, Romanian people were forced to jump. Without knowing if they would be able to move correctly their wings.

My Phylosophy teacher at school used to say there were three types of people in the world: the ones who had ideas and the initiative to develop them, the ones who had also ideas but lacked this second skill, and the ones who didn't have ideas nor initiative. This last type of people was qualified by a Spanish erudite called José Ortega y Gasset as "el hombre masa" (the mass-man), the one who acts moved by the rest, lacking his own ideas, his own worries, his own thought.

As a general idea, it would be possible to qualify the Romanian people during the days just after the revolution as mass-people. Forced to act, they would not be able to canalyse all that freedom. But obviously, among that mass there were specific people of the first type that my Phylosophy teacher used to present. Those were the most dangerous ones. The ones that took advantage of the caotic situation after December the 22nd and tried to rebuild the regime left behind simbolically when Ceausescu ran away in his helicopter. Those were the ones that apreciated the huge power and influence of the state television, and were determined to contribute in the increase of the chaos in Romania so as to gain the power themselves. So they focused on the TVR.

"The country is full of terrorists", they said. There was no aim. There was no justification. There was no truth in that statement. They just wanted one thing: maintain the chaos until they had the influence.

So there they were, the few that had realised the media was the most powerful arm, struggling to build themselves a name. A powerful name. Those are the ones that nowadays own the biggest media companies in Romania.

This post has been written inspired by the talk we have today attended in class. Andreea Mogos, teacher at the Universitatea Babeș-Bolyai, Rumania, explained the reality of the media in her country during Comunism and after the fall of the regime until today.

Nuria Ribas Costa

L'odissea de la línia

Era un projecte de diari independent i democràtic, una sortida del Franquisme que havia de ser inaudita en tots els aspectes. Era un projecte polític, i en la primera fase de la seva formació els suports foren majoritaris i liberals en gran mesura. Una mescla heterogènia d'inversors que desitjaven construir un diari segons el seu parer.

Però la quantitat d'aquests i la força del desig inicial van convertir el rotatiu en la materialització del projecte tal i com s'havia concebut. EL PAÍS va néixer com a diari democràtic i independent que capgirà l'escena periodística de la Transició. 

Però el mite continua vigent. La línia editorial d' EL PAÍS, que tradicionalment s'ha qualificat com d'esquerres, és un aspecte més complex que aquesta simple afirmació.

La definició de la línia editorial d'un diari podria qualificar-se d'odissea, una empresa de difícil consecució, que parteix de l'anàlisi de tres aspectes: la política, l'economia, i la societat. La clau és l'anàlisi i la cobertura que fa una determinada publicació de les informacions que publica sobre aquests temes. O les que no publica.

En el cas d'EL PAÍS, la realitat és que el tarannà d'esquerres, estereotip que l'ha acompanyat des del seu naixement i en la formació del qual té molt a veure la determinació que va tenir el rotatiu en l'episodi del 23-F (EL PAÍS, con la Constitución), no és completament cert.

Així, fent una anàlisi dels tres aspectes en base als quals es determina la línia editorial, pel que respecta a EL PAÍS tots presenten evolucions diferents.

En primer lloc, pel que fa a la cobertura dels aspectes polítics, en el seu origen era de caire progressista. Ha patit, però, una evolució paral·lela a la de la política socialista de la totalitat de l'Estat. Així, EL PAÍS és menys socialista quant a política en la mesura en que el PSOE és menys socialista en general. 

En segon lloc, l'economia ha patit una progressió acostant-se al conservadurisme. Així, actualment la cobertura dels aspectes econòmics es fa des d'un punt de vista molt més de dretes. És una evolució que ha patit la totalitat del Grup Prisa.

Finalment, pel que fa a l'aspecte social, aquest és l'únic que partint d'una cobertura inicialment progressista, s'ha mantingut en aquesta línia.

Així doncs, fent una ponderació general d'aquests tres aspectes podria dir-se que la línia editorial d' EL PAÍS és més aviat de centre-esquerra. Afirmació que desmenteix un mite que, malgrat tot, sembla difícil d'esborrar.

Nuria Ribas Costa