El 46 Voll Damm Jazz Festival de Barcelona obria els braços (i les orelles)
al Wayne Shortet Quartet el passat dimarts 28 d’octubre a L’Auditori. Amb 81
anys, Shortet es converteix en una llegenda vivent que, lluny d’aturar-se,
continua fent vibrar els escenaris de les capitals mundials del jazz.
Fa trenta minuts que toquen. De sobte
s’aturen. I L’Auditori bull d’emoció. Un aplaudiment aclaparador ressona per
tots els racons. Ells es miren, somriuen, esperen. I continuen.
Ell seu en un tamboret, al costat de la
cua del brillant piano que fa sonar Danilo Pérez amb un classicisme estrany.
Estrany però que casa perfectament amb l’essència d’aquest jazz tan especial. Tan
del Miles. És l’ “altra música” de Miles. La que és capaç de transportar a mons
desconeguts, a llocs inesperats; la que ignora la oïda humana. Aquest és el
jazz que fa Wayne Shorter. Allunyat de la ràdio, de tot allò palpable. El jazz
de l’últim saxofonista, perdut entre la fina línia que separa el free de tota la resta.
Brian Blade s’abalança sobre la bateria i
bastoneja els toms i la caixa amb una energia i un compàs esfereïdors. Porta el
ritme a la sang i flueix una energia interessantíssima amb el contrabaix de
John Patitucci. El so de Blade és lineal. Fa crescendos, fluctua molt bé els
canvis de ritme i intensitat i mai es fa repetitiu; mentre que Patitucci és la
definició de la presència absent. Hi és i no hi és. Domina el contrabaix com si
hi ballés: l’acaricia, li fa pessigolles, l’abraça i és agressiu. El raspa amb
l’arc, el pinça i li treu una base absolutament indispensable.
Bateria i contrabaix es sincronitzen,
s’uneixen i inicien un pols amb el Danilo Pérez, els dits del qual van de tecla
en tecla amb una velocitat espectacular. Si s’hagués de qualificar algun dels
quatre de clàssic, seria ell. Ara, quan el tema demana aquell toc dissonant,
rebel, trastornat, Pérez es supera a cada segon, fent que la melodia que surt
del piano recordi el fum d’una cigarreta, que s’enreda en perfecta harmonia amb
l’aire que escup el saxo de Shorter.
Ell continua assegut al tamboret. Té
vuitanta-un anys i seu. Però el mires i no veus un home de tan avançada edat.
Perquè llavors agafa el saxo tenor i bufa. I bufa i bufa i bufa com si anessin
a sortir-se-li les entranyes per la boca. I llavors s’atura. I llavors fa una
bufada curta. I llavors s’atura de nou. I llavors torna a fer que el saxo
gemegui. I canvia. I agafa el soprano, i abandona el timbre nítid i pur, clar i
ple del tenor per endinsar-se en la bogeria del so agut del saxo més curt.
Wayne Shorter és astut. És intel·ligent,
agut i estrany. Capta l’essència. És sublim en els canvis d’instrument. En l’ús
del seu aire, del seu xiular, del seu mirar.
El Quartet fa el jazz dels bars de fum de
Nova York. El jazz dels quatre amics que ignoren si els miren o no; el jazz
dels quatre companys que es xiulen mútuament els solos, que toquen somrient-se,
esbufegant i rient. Una energia intensa fluïa a L’Auditori, escampant-se en
crescendo des de l’escenari cap al públic, dividida en dues línies de connexió:
contrabaix-bateria i piano-saxo.
Segons es diu a l’acta del concert els
temes tocats van ser Orbits, Lotus, Zero
Gravity i Prometheus unbound,
juntament amb fils i insinuacions d’altres peces, com Masquelero. Però ningú no va
fer gaire cas als temes. Wayne i els seus tres mosqueters es limitaren a
discórrer, dibuixant l’aire i vessant virtuosisme, anant d’una nota a l’altra
amb una puresa en el so i una complicitat en les mirades que foren sens dubte
les vertaderes protagonistes de la nit.
De fet, el final del concert fou el reflex
del que havia passat des de les nou de la nit: trencador, boig i in crescendo; amb Brian Blade tirant a
terra la caixa i descarregant la seva ira sobre els tambors, mentre Patitucci
esquinçava el contrabaix, Pérez agredia el piano i Shorter trencava l’aire amb
el crit estripador del seu monstre daurat. Tot en el context d’una il·luminació
hipnòtica que casà perfectament i des del minut zero amb l’aura del concert.
Tots els ocupants de les butaques de
L’Auditori s’alçaren, i el gran nombre de joves músics devots de l’Época
Daurada del jazz xiularen i aplaudiren com si només d’allò depengués la seva
vida. I és que Wayne Shorter representa l’últim dels grans. En la seva pell,
suor del Miles, restes de Coltrane, centelleigs d’Art Blakey i ecos del seu
gran amic Herbie Hancock.
Aquesta crònica es va publicar el passat diumenge 2 de novembre de 2014 a la revista digital de cultura Núvol.
El teniu a l'abast en el següent enllaç:
El teniu a l'abast en el següent enllaç:
